dijous, 16 de novembre de 2017

A un mes del seu empresonament


Benvolgut Jordi Sànchez, 
estimat Jordi Cuixart

Benvolguts Jordis:

Avui fa un mes que esteu tancats en una presó espanyola, de manera totalment arbitrària i injusta. Cada dia i cada nit, com fa tanta gent d’aquest país, pense en vosaltres. Cada matí em canvie el llaç groc de la jaqueta al jersei, del jersei a la caçadora i torna a la jaqueta. No vull oblidar-me’n ni un minut, ni de vosaltres dos ni del vice-president i els consellers tancats, del president i els consellers a l’exili.

Però avui, justament perquè fa un mes del vostre ingrés a la presó, voldria parlar en públic de vosaltres, de les dues persones fermes i consistents que he tingut la sort de conèixer i tractar des de fa molts anys, lluitadors com pocs n’hi ha. Aquest mes que heu viscut dormint lluny de la vostra família i de la vostra gent és una agressió que ningú no us podrà retornar mai i un malson que voldríem que acabàs si pot ser demà més que no demà passat. Però ens causa també als qui som fora unes dificultats importants: fa un mes que no sabem res de vosaltres, que no ens arriba cap whatsapp vostre, que no hi ha cap trucada, que no us podem veure pel carrer. Això, però, no ens ha fet pas esborrar-vos del cap. Ans al contrari.

A tu, Cuixart, si no ho recorde malament, et vaig veure per darrera vegada precisament el 20 de setembre, allà al Departament d’Economia. No sé per quina raó em van fer passar pel corredor que formaven els voluntaris i de sobte et vaig veure venir des de la porta demanant a crits a la gent que deixàs eixir els guàrdies civils. Ves per on, sóc un testimoni més que aquesta era la teua actitud. Ho deies amb la vitalitat que sempre t’he vist (recorde tant aquella vesprada en què em vas ensenyar, orgullós, la teua magnífica empresa!), amb aquests ulls que tens que llancen raigs i que espere que la presó no t’haja apagat. Movies els braços amb contundència però sense perdre aquest teu somriure, tan definitori, enèrgic però delicat alhora. Segur de tu mateix però sempre amatent a escoltar els altres.

I a tu, Sànchez, em sembla que et vaig veure per darrera vegada el divendres abans del referèndum, a l’avinguda de Maria Cristina. Ens vam trobar com tantes altres vegades casualment i em vas dir dues coses que no oblidaré i que em van fer entendre, quaranta-vuit hores abans, que aquella diada seria extraordinària i inoblidable. Ho vas fer amb aquella serenor que et caracteritza (la que recorde que em vas encomanar en un bar anònim de Sants un dia que jo tenia un problema periodístic molt greu…) i que espere que la presó no t’haja canviat. Sempre obert a entendre l’altre, empàtic, respectuós des de la convicció més ferma i l’anàlisi més treballada.

Us van empresonar perquè sabien que tots dos éreu persones determinants, decisives a l’hora de moure aquest país i a l’hora de consolidar la República proclamada. Sabien que ens feien mal a tots apartant-vos del carrer. Però si es pensaven que sense vosaltres el país quedaria coix s’equivocaven. Sense vosaltres tot és més difícil, molt més difícil, però tot s’acabarà fent també perquè el vostre exemple ens dóna molta més força per a continuar. I perquè lluitar per la vostra llibertat, per la llibertat de tots els presos polítics i exiliats, ha passat a ser per a molts de nosaltres una prioritat inqüestionable.

En eixe sentit, no patiu gens ni miqueta. Ací fora ens mantenim al peu del canó i us guardem un país que us espera per abraçar-vos ben fort, el dia que torneu. Aquest país que us té l’estima, el respecte i l’admiració que us mereixeu i que us heu guanyat. Només espere que aquesta estima, la sentiu ben forta i que us ajude a passar aquests dies llargs, allà tancats, on no havíeu d’haver passat ni una sola nit.

Una abraçada ben forta.

Vicenç Partal

Conte molt real.

Pensem-hi!!!!







Blog del Bernat Deltell

dimecres, 15 de novembre de 2017

Tots al carrer per exigir la seva llibertat


Un mes sense els Jordi's

📢 DEMÀ FA UN MES QUE ELS JORDIS SÓN A LA PRESÓ 📢

Per això, convoquem la cituadania davant dels ajuntaments 🏫 per demanar la seva llibertat 👇

📅 Dijous, 16 de novembre
📍 Davant del Ajuntament
🕢 19:30 h de la tarda
      Sant Joan Despí

No hi falteu. Us hi esperem!

🅰📈©
Assemblea Nacional Catalana

Per llegir-lo tants cops com calgui....Alçats i endevant


Qui enganya qui? 
Cinc preguntes amb resposta
«Clar i català: cerquen la manera que no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer»


Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?
Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

2. Un aclariment: què va passar a l’octubre?
L’expressió de Sergi Sabrià en el sentit que el govern no estava ‘preparat’ per a allò que va passar després de la proclamació de la independència ha servit de gran argument per a desencadenar la campanya que ara vivim. Les seues declaracions han estat tretes de context i manipulades, igual que les declaracions del president Puigdemont a Le Soir (desintoxicació) i les de Joan Tardà (desintoxicació) en el sentit que cal continuar augmentant la majoria independentista.

Repassem els fets. El colp d’estat del 20 de setembre, amb la detenció de càrrecs importants de Vice-presidència i Economia, va malmetre la preparació del referèndum. Semblava que no es podria fer però en deu dies es va muntar de nou. I el primer d’octubre vam votar però vam viure una repressió mai no vista i una agressió impròpia d’un règim democràtic. El govern va entendre aleshores dues coses. La primera, que havia de proclamar la República precisament per donar resposta a l’heroïcitat de la gent. La segona, que l’estat espanyol seria molt més violent que no es preveia.

I aleshores va arribar l’aplicació d’això que en diuen el 155, que no ho és. La reacció a l’aplicació del 155 era a punt, preparada i documentada, però és que resulta que no van aplicar el 155. Van anar molt més enllà del que deixa fer el 155, van violar llur constitució completament i van aplicar coses que no únicament no eren previstes, sinó que havien estat descartades de manera explícita i prohibides pels , mateixos constituents espanyols –que, per exemple, van deixar escrit que no era possible la dissolució del parlament. I actuacions com aquesta, era impensable que el PP pogués dur-les a la pràctica. Perquè són completament il·legals, però sobretot perquè tothom pensava que el PSOE no acceptaria una violació tan flagrant de la constitució i que Europa tampoc no s’hi avindria. Però resulta que va passar.

I el dia de la proclamació de la independència, en vista de la nova situació creada per la violació flagrant de la constitució espanyola, el president Puigdemont va prendre una decisió. Que la nova república no naixeria de l’enfrontament armat entre les policies espanyola i catalana i que calia negociar. En aquest punt la consellera Ponsatí sí que ha fet una crítica raonable i molt interessant, quan s’ha demanat si l’estratègia negociadora del president era l’adequada. Però, en aquest cas, al final, no parlem sinó d’una decisió estratègica. Si el president hagués donat als Mossos l’ordre de defensar la població –cosa que estava preparada–, on seríem ara?

Catalunya havia d’haver previst que Espanya fins i tot violaria greument la seua constitució i que el PSOE i la Unió Europea acceptarien i aplaudirien un fet tan greu i inaudit com aquest? De debò? És això que es retreu al govern català? Doncs si és això, té poc a veure amb el fet d’estar preparats o no i, diguem-ho clar, no és cap engany als electors. Si de cas, qui enganya és qui viola la constitució després de passar el dia dient que és intocable i que cal complir-la en tot moment i en tota circumstància.

3. La gran qüestió: però la República estava preparada o no?
És clar que sí. Si la Generalitat va retre l’administració va ser únicament com a resposta a la violència de l’estat espanyol i per la voluntat d’evitar problemes als funcionaris i perills a la població civil. Però hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? Sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats. Els Mossos, com havien demostrat durant els atemptats gihadistes, podien tenir i conservar el control del territori, i hi havia països disposats a reconèixer el nou estat. Tan obvis i evidents que no cal ni esmentar-los perquè fins i tot els antiindependentistes saben quins són.

Aquests que diuen que no s’havia preparat res amaguen fets tan tangibles com el desplegament de la hisenda pròpia, completat –tot i que avortat per mitjà d’una altra mesura il·legal: la intervenció dels comptes bancaris de la Generalitat. El desplegament de la diplomàcia catalana, per una altra banda, era tan evident i tan actiu que la primera cosa que ha fet el govern espanyol només d’ocupar la Generalitat és desmantellar Afers Exteriors. I, pel que fa a la capacitat dels Mossos, insistesc a posar de referència tot allò que va passar arran de l’atac gihadista i la crisi brutal que es va desencadenar amb el govern espanyol per aquells fets. Poden dir què vulguen, però la feina havia estat feta.

4. Una mica de perspectiva: qui ho diu que la República ha fracassat? Com continuarà viva després de les eleccions?
Imaginem-nos que els partits independentistes guanyen les eleccions. Imaginem-nos que obtenen la majoria al parlament. Imaginem-nos, posats a imaginar, que superen la barrera del 50% dels vots. No és una perspectiva estranya ni tan difícil. Imaginem-nos que, fet això, el parlament impulsa el procés constituent i comença a aplicar la llei de transitorietat. I que el carrer es mobilitza en la línia del dia 3 d’octubre o de dimecres de la setmana passada. Què passa aleshores?

La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport. Fins i tot dins l’administració, i això és molt important, comença a expressar la resistència a l’ocupació de la Generalitat pel PP. Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus. O és que hi ha ningú capaç de defensar que avui Europa mira Catalunya amb els mateixos ulls que la mirava a final de setembre? La qüestió no és convocar eleccions sinó guanyar-les i avui l’independentisme sembla més reforçat que no pas ara fa dos mesos. Quanta arbitrarietat més podrà suportar Europa? Quanta crisi podrà suportar Espanya?

(Atenció, per cert, que ahir l’Íbex ja va baixar dels 10.000 punts després d’encadenar deu dies seguits de baixades i va tornar al punt on havia caigut per la vaga general del 3 d’octubre, és a dir, perdé tot el que havia guanyat després de l’aplicació del 155. Sembla que no se’n refien…)

Hi ha qui, en vista d’això, demana si no hi hauria cap més camí que tornar a guanyar les eleccions. Jo no l’hi veig. Però, siga com vulga, la pregunta és una altra: i si ens rendim i perdem les eleccions, què en traiem? És que Catalunya estaria millor en mans del tripartit unionista? És que es resoldrà cap dels problemes que ens ha dut fins ací?

5 I que no ens passe per alt: el cinisme és digne de ser denunciat
La independència estava preparada i si no s’ha concretat més fins ara ha estat per l’agressió i la repressió brutals que Espanya va descarregar a Catalunya. Per això és d’un enorme cinisme arrecerar-se rere les porres de la Guàrdia Civil, aprofitar-se dels barrots dels Jordis i aixoplugar-se en el refugi de l’arbitrarietat judicial i política per bescantar els qui han lluitat per fer la República i han acomplert la tasca per a la qual van ser votats. De manera que lliçons dels qui han fet, fan i faran qualsevol cosa per impedir la República ni una, ni mitja, ni cap. Que el llautó es veu massa…



PD. I mentrestant continuen sense voler entendre que el carrer dirigeix el moviment independentista. I tornen a repetir l’esquema que havent foragitat Mas s’acaba l’independentisme. Com si la declaració d’aquest polític o aquell pogués desfer l’onada que va inundar Barcelona dissabte. Quines ganes de no entendre res.

Vicenç Partal
Font: Vilaweb

dimarts, 14 de novembre de 2017

No pararem fins que tornin a casa



Per rumiar-hi....


El relat constitucionalista europeu
Tenim una república a l’UVI de nounats i és imperiós avaluar la situació per tal de veure com podrem salvar el nounat. Alguns creuen que les “estructures d’estat” no estaven preparades. Bé, a mi em consta que les d’Hisenda i Seguretat Social, Artur Mas i Mas-Collell les van deixar ben encaminades, no sé què han fet després. En altres àrees, com Cultura i Agricultura no calia preparar res perquè ja teníem competències plenes.

Per altra part, hi havia altres estructures que ja es veia notòriament que no estaven preparades, com el cas dels mossos i els mitjans de comunicació, on sabem tots que estan fortament infiltrats des de l’època del tripartit, i no veiem que s’hi posés cap remei. Potser no les havien preparat perquè ERC confiava que el PDeCAT s’arronsés i no arribés fins al final, o sigui, planerament, ERC confiava en Santi Vila.

De tota manera em va sobtar que Jordi Sánchez afirmés el dia abans de l’1-O que “si voten 1.000.000 de persones, ja serà molt”, com si tant Govern com “associacions” sobrevaloressin la potència piolina o menystinguessin la defensa popular de les urnes.

I és clar, si el poble no hagués defensat l’1-O, la resultant hagués estat que el 9-N hauria estat molt millor, fet que hauria deixat en orsai els partits que sempre han menystingut el 9-N.

Paral·lelament a això, hi ha alguns temes que potser hem treballat bastant malament, especialment la comunicació amb els medis europeus, on els seus delegats simplement copien la versió dels diaris de Madrid, possiblement untats pel Gobierno, de la mateixa manera que a Astúries van untar a Juncker, Tajani i Tusk amb abundant fabada. Potser en aquest aspecte ens ha mancat ser una mica més borgians, i hauríem d’haver omplert el rebost del Sr. Juncker amb bons alcohols catalans o com aconsella internament el PP en alguns casos “con un volquete de putas”.

Hem explicat a Europa que volem ser independents i fer un nou estat d’acord amb la Carta de l’ONU, quan tots sabem que aquesta Carta l’han oblidada en molts casos últimament, i en canvi la batalla mediàtica del “constitucionalisme”, el Gobierno ens la té guanyada a Europa, i per tant, encara que sigui amb pàgines senceres de publicitat als mateixos diaris europeus que malparlen de nosaltres hauríem d’explicar que:

• L’any 2000 el Parlament va redactar un nou estatut, que es va negociar amb el Gobierno de Madrid abans d’aprovar-lo al Parlament, que va ser retallat al Congreso i que un cop votat va ser trinxat pel Tribunal Constitucional —a petició del Partido Popular que (diu que) va recollir 4.000.000 signatures contra l’estatut, demanant “écheme aquí una firmita contra los catalanes”— en una sentència política que molts constitucionalistes, i fins i tot redactors de la Constitució, consideren que trencà el pacte constitucional.
• El 20-04-2016 el President Puigdemont lliurà una llista de reclamacions d’incompliments de 46 punts que no ha estat ni contestada, que suposen més de 10.000 M€ de deute.
• El Gobierno ha incomplert trenta-quatre sentències del Tribunal Constitucional espanyol favorables a Catalunya.
• La pràctica totalitat de les lleis del Parlament dels últims anys han estat impugnades pel Gobierno central, fins i tot aquelles que el seu partit ha votat positivament al Parlament. Hi ha més de 20 lleis anul·lades i unes altres suspeses cautelarment i pendents de resolució fa anys.
• Tenim un president i tres consellers multats i inhabilitats per fer una “consulta” no vinculant.
• Tenim dos presidents d’associacions socials, pacifistes, tancats a presó acusats de delictes violents, quan hi ha proves en vídeo que demostren just el contrari.
• Tenim consellers a presó i a l’exili acusats de fer una Declaració que es va deixar en suspens, i una Proclamació que no es va convertir en paper, i que són delictes imaginaris, i per tant són presos i exiliats polítics.
• Tenim quatre membres de la Mesa del Parlament amb ordres de presó (amb fiança) per haver permès que el Parlament opinés i votes sobre la independència.
• Els mal anomenats “constitucionalistes” han fet un desenvolupament de l’article 155 totalment il·legal, que curiosament coincideix amb el redactat que va proposar el líder franquista Manuel Fraga a l’hora de redactar la Constitución i no va ser acceptat. Una llei “normal” no pot contradir una llei “orgànica” com l’Estatut, és per tant inconstitucional.
• Tota la justícia espanyola funciona al gust del Partit Popular, és rapidíssima quan ells volen i en canvi triga anys a resoldre els contenciosos plantejats pel Parlament català o les causes de corrupció del mateix Partit Popular, on fins i tot es canvien fiscals o jutges, o desapareixen les proves del jutjat.
• Els polítics espanyols no emeten opinions polítiques, sinó que intoxiquen i enverinen contínuament qualsevol problema envers Catalunya, per exemple afirmant que la consulta de l’1-O era anticonstitucional, quan només estava suspesa la Llei, i el TC no va prohibir el referèndum fins al dia 18 d’octubre, dies després de la data. És inversemblant que la justícia espanyola presenti càrrecs sobre un fet ocorregut 18 dies abans que fos declarat il·legal.
• El Partit Popular utilitza contínuament les tècniques de manipulació informativa desenvolupades per Goebbels. Al mateix temps estan utilitzant la policia i el lumpen d’ultradreta com a infanteria repressiva. En cap cas ha reconegut l’extralimitació policial, ni tampoc ha condemnat les accions de la ultradreta a la qual acull a les seves manifestacions.

A més d’aquest problema comunicatiu amb Europa envers les lleis espanyoles, no ens hem adonat que hem creat dues noves batalles dintre Europa, i que nosaltres no les podrem resoldre. A Europa diuen que la independència catalana crearia un perillós precedent per a altres territoris, però això és fals perquè cap altre territori tindrà la potència del tema català. No, no és aquest el tema.

El tema és que hem despertat la confrontació de l’Europa dels ciutadans, tal com va ser creada, i l’Europa actual de les corporacions, de les quals n’és digne representant el Sr. Juncker. I també hem despertat el conflicte entre els països petits perifèrics i Anglaterra contra els quatre estats (falses nacions artificials) centrals, que els permet amb el seu pes demogràfic imposar els seus postulats corporativistes a la resta.

Ara venen eleccions, les guanyarem i tornarem a estar on érem el 30 de setembre, amb molta sort, si s’aconsegueix que les causes contra el Govern i Parlament quedin anul·lades cosa que dubto sigui ràpid.

Però a tot això s’ha de cercar un camí que permeti salvar la cara als espanyols i alhora ens permeti aconseguir els nostres objectius. Europa ens ha indicat el camí, que sigui “respectant les Constitucions”. No és impossible.

Com molt bé deia el relator de l’ONU Alfred de Zayas, els problemes no es solucionen si no vas a l’origen, i l’origen dels nostres problemes són al Tractat d’Utrecht del qual el Decret de Nova Planta només és el seu fill bord. Article XIII: “… els habitants del Principat de Catalunya… conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis…”.

Recentment el Tribunal Constitucional ha donat per bo el Tractat de Nova Planta de València, entenen aleshores que els TNP formen part del marc jurídic espanyol i inspiren la Constitución.

El Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, després dels articles que modifiquen l’Audiència i el nombre de regidors de cada vila, mana “se observen las Constituciones de Cataluña, que son establecidas de nuevo por este Decreto”.

Hem de tenir en compte també que la Disposició addicional primera de la Constitución Espanyola afirma “respectar els drets històrics de les comunitats forals” que per descomptat inclou Catalunya, tal com afirmava fa anys un dels redactors de la Constitución, Miguel Herrero. Aquesta hauria de ser la proposta Constitucional que ens demana Europa. Segons Herrero, el topall constitucional de cada comunitat autònoma espanyola són els seus drets històrics, en el nostre cas les Constitucions Catalanes de 1702-1706.

Qui es pot negar a què se’ns respectin els Drets Històrics com a Navarra? Quin demòcrata es pot negar a què se’ns retorni el que se’ns va prendre gràcies a les armes franceses aprofitant el desarmament català posterior?

Aquesta sortida d’emergència evidentment hauria d’estar imposada per Europa, i així el PP-PSOE podria explicar al seu mercat electoral el que li plagués. Un cop aconseguit aquest acord, el Parlament Català podria declarar la plena vigència de les Constitucions Catalanes, fer les necessàries lleis d’esmena per a modernitzar-les, i a partir d’aquí oblidar-nos de les lleis del Congreso de Madrid, i fer-ho legalment, i amics per sempre.

Ja no tindríem Estatut, sinó Constitucions Catalanes, i per tant seríem de facto un estat independent, i els espanyols podrien seguir creient el que volguessin, com ho creuen respecte a 1480-1714. Quan ja tinguéssim traspassades legalment i constitucionalment totes les competències, o sigui, quan aturats i jubilats cobrin cada mes de la Generalitat i no d’Espanya, ja explicarem que fa temps que som independents.

En definitiva els constitucionalistes i unionistes som nosaltres. Nosaltres sí que respectàvem i hem respectat les Constitucions, mentre ells fa 303 anys que no ho fan. I també som unionistes, perquè volem la unió de tota la nació catalana, cosa que recuperant primer les Constitucions Catalanes al Principat seria més senzill. Només amb Constitucions Catalanes recuperades podem reclamar l’anul·lació del Tractat dels Pirineus, recuperar la franja o salvaguardar els drets de valencians i balears.

La recuperació de les Constitucions Catalanes seria el win-win constitucional que ens reclama Europa, i que no serveix de precedent per a cap altre territori europeu.
Miquel Manubens
Font: L'Unilateral

Cal que seguim fent donacions a la Caixa de Solidaritat



L'ANC paga les fiances dels membres de la Mesa

Els membres de la Mesa del Parlament ja han pagat les fiances de25.000 euros que va imposar el Tribunal Suprem. Com ja va anunciar l'ANC a les xarxes socials el passat 9 de novembre, la caixa de solidaritat ha cobert les fiances imposades a l'exvicepresident, Lluís Corominas, a l'actual vicepresident, Lluís Guinó, a la vicepresidenta, Anna Simó, i els secretaris Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics.

Aquest matí s'ha fet efectiu el pagament al TS mitjançant una transferència bancaria. El temps i l'empresonament de la presidenta de la Mesa han estat els factors clau per gestionar els pagaments. El cas de Forcadell era el més urgent, ja que va dormir una nit a presó i era important abonar els 150.000 quan abans millor. En canvi, tenint en compte que els altres membres no van haver d'ingressar-hi i gaudien d'una setmana de termini per pagar la multa, s'ha decidit fer fer efectiu el pagament aquest dimarts.

dilluns, 13 de novembre de 2017

No ho oblidem: La República va ser proclamada



S'ha proclamat la República? 
Només cal que feu servir el sentit comú

Hi ha independentistes preocupats per alguns aspectes de la declaració de la presidenta Forcadell i els membres de la mesa davant el Tribunal Suprem espanyol. Més en concret, per la versió d’aquesta declaració que presenten alguns polítics i mitjans amb una clara voluntat de burla i escarn. Curiosament, en una setmana que ha representat la recuperació del lideratge social de l’independentisme i l’activació de les estructures del govern a l’exili, per a molta gent les presumptes declaracions de Carme Forcadell i els altres membres de la mesa han caigut com un gerro d’aigua freda.

És comprensible que, amb tot el que ens arriba, molta gent es demane què caram celebràvem a Sant Jaume després de la proclamació del parlament. Si ara alguns dels protagonistes d’aquell fet diuen davant el jutge que la República no va ser mai cap realitat jurídica, què era tot allò? I és normal, en conseqüència, que això desemboque en una crítica, fins i tot en una crítica àcida, a l’estratègia que ens va portar a aquell 27 de setembre i a tot el que va passar després.

Si m’ho permeteu, però, m’agradaria fer dos comentaris amb la voluntat d’asserenar el debat i d’introduir-hi alguns elements de sentit comú.

Sobre les declaracions en defensa pròpia dels membres de la mesa, vull advertir que moltes de les coses més feridores que ens han explicat amb tot luxe de detalls ni tan sols sabem si les van dir o no. No cal ser gaire llestos per a entendre que tot això que ‘els líders separatistes’ es tornen uns xaiets quan veuen la presó a prop i són capaços d’abjurar del procés és una caricatura interessada, destinada a desmobilitzar el possible electorat.

Cal aclarir, en aquest sentit, que en la interlocutòria del jutge no hi ha cap referència ni una al fet, tan esbombat pels mitjans, segons el qual els membres de la mesa van dir que la declaració era simbòlica. No ho diu enlloc. En canvi, sí que hi ha una referència clara que els membres de la mesa accepten la constitució espanyola com a marc d’obediència, decisió molt difícil d’entendre tret que siga una estratègia, i encara discutible, de defensa.

Ara bé, i aquesta és la segona part, fins i tot si la presidenta del parlament ho negués, la República va ser proclamada. I hi ha una prova evident i indiscutible sobre això, de simple dret positiu, que és la reacció dels altres estats. Només cal aplicar el sentit comú per a entendre que si els altres estats del món es van sentir impel·lits a respondre de manera oficial, negativament o amb el seu silenci, a la proclamació de la independència és perquè n'hi va haver. I tothom pot entendre que el fet que, com ha estat provat, l’estat espanyol enviés missatges oficials demanant a les cancelleries dels altres països que deixaren clar que no reconeixien la República Catalana només pot justificar-se perquè que la República havia estat proclamada. Per quins set sous ho farien, si no?

O és que heu vist mai el govern alemany dient que no reconeix diplomàticament la república d’Extremadura? Oi que no? O heu vist mai el govern francès dient que no reconeix l’Escòcia independent, per posar un tema més interessant encara i pròxim? Apliquem, doncs, el sentit comú: si Espanya demana als altres estats que no reconeguen l’aparició d’un nou estat només pot ser perquè aquest acte s’ha fet efectiu.

I és ací on som ara mateix. El naixement d’un estat és un fet conforme a dret internacional, no subjecte a la legislació interna, cap tribunal espanyol pot anul·lar-lo perquè ja s'escapa del seu marc. I la proclamació d’una república és un acte, no és una opinió. Encara que alguns dels polítics que la van proclamar se’n desdigueren, que no sé si és aquest el cas de la mesa del parlament, això no canvia la validesa del fet. Perquè és com si em digueren que una llei aprovada pel parlament passa a ser invàlida perquè els diputats, després, fora de l’hemicicle, consideren que no ha estat proclamada. I això no és així.

Una altra qüestió és demanar-nos si va valer la pena i si tenia sentit o no l’estratègia d’intentar arribar a la independència per aquest camí. I em deixareu que torne al sentit comú. Arribar-hi, hi vam arribar. La República ha estat proclamada. És evident que estaríem en una posició molt diferent avui si això no hagués passat. Que pel despatx del conseller Romeva campe un ambaixador espanyol, o que un enviat de Madrid obligue els funcionaris a escriure en castellà, o que la conselleria intervinguda d’Interior autoritze una manifestació feixista a Manresa no esborra la República. Només ens diu que no som encara prou forts per a imposar-la en l'àmbit administratiu. Que és un fet molt rellevant, és cert, però de cap manera irreversible.

Entre altres coses perquè és tan simple com guanyar les eleccions del desembre. Imagineu la fotografia del mateix govern que va proclamar la República el 27 d’octubre, reunit només dos mesos després en la mateixa taula del mateix palau. No necessiten pas proclamar-la de nou i aquest és el sentit últim i transcendental de la maniobra del president Puigdemont anant-se'n a Bèlgica.

Hi ha anat per internacionalitzar la qüestió catalana i per demostrar, també en favor del vice-president i dels consellers empresonats, que la justícia espanyola no és democràtica. Ara bé, sobretot hi ha anat per preservar la institució. O us penseu que fa broma, ell, quan es presenta com el president del país? Espanya considera que no ho és perquè amb la seua aplicació desmesurada de la constitució pensa que ja està, que ha aniquilat la República i que això és suficient. Però no és tan senzill com volen creure. Perquè Puigdemont és el president quan els batlles els visiten a Brussel·les, és el president quan la CUP o Barcelona en Comú els visiten a Brussel·les, és el president quan milers i milers de persones tallen les infrastructures del país en el nom de la República que ell va proclamar i és el president quan parla. Per això el món sencer l’escolta: perquè és qui és i representa el país. Per quins set sous seria notícia qualsevol intervenció seua, si no?

Amb tot plegat vull dir que la República Catalana, que existeix, s’ha fet més forta aquesta setmana, a Brussel·les i als carrers del Principat. I que ho serà molt més encara si som capaços de deixar de jugar a les eleccions autonòmiques i ens prenem seriosament l’envit electoral del desembre. I si continuem ocupant els carrers, avui mateix a Barcelona, deixant clar que hi ha una majoria social activa i decidida, que és precisament la gent de la República.

Ho resumiré: hi ha una batalla en marxa amb la qual l’estat intenta esborrar i desfer el que va passar el 27 d’octubre, perquè és això que li fa por de debò. I hi ha un govern que, amb la seua dignitat a les presons i l’exili, ens recorda que la República es va proclamar –o no és per això mateix que hi són, a les presons i l’exili? Hi ha un poble que està disposat a fer créixer aquesta República, com es va veure clarament dimecres, com espere que es veja avui a Barcelona i com, sobretot, s’hauria de veure a les eleccions, perquè són una oportunitat d’or per a esclafar el règim. I hi ha una administració ocupada pel govern espanyol de manera il·legal. Jo diria que el sentit comú ens diu que la prioritat és precisament canviar aquest fet darrer, en comptes de perdre’ns en falsos debats.

PD. Només perquè alguns es queden més tranquils:

—Irlanda va declarar la independència el 21 de gener del 1919, però no va poder controlar l’administració del país fins al 6 de desembre del 1921.

—Israel va declarar la independència el 14 de maig del 1948, però no va controlar l’administració del país fins al 24 de juliol del 1949.

—Croàcia va proclamar la independència en juny del 1991, però no va controlar l’administració del país fins al mes d’octubre i no va ser reconeguda internacionalment fins al gener del 1992.

—Eslovàquia va proclamar la independència el 17 de juliol del 1992, però no va poder controlar l’administració del país fins al primer de gener del 1993.

Vicenç Partal

Font Vilaweb

diumenge, 12 de novembre de 2017

Manifestació ANC Exteriors a Brusel·les

Un miler de manifestants demanen la llibertat dels presos en un acte a Brussel·les amb els consellers

Prop d’un miler de persones han demanat la llibertat dels presos polítics en una manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana a Brussel·les, que ha comptat amb la presència dels consellers Meritxell Serret, Toni Comín i Clara Ponsatí, que actualment es troben a la capital comunitària. Han demanat als catalans que no defalleixin i han fet una crida a la participació multitudinària a les eleccions del 21 de desembre ‘per restaurar la democràcia’.



En l’acte, els consellers han agraït el suport dels ciutadans i han recordat l’estampa que Catalunya va deixar ahir al món. ‘Ahir tot el món va veure que el poble de Catalunya es manté dempeus malgrat la repressió i la crueltat del govern espanyol, i avui també, el poble de Catalunya es manté dempeus a Brussel·les, i aquesta és la força que en els propers dies ens empenyerà a guanyar un altre cop on sempre hem guanyat, a les urnes’, ha assenyalat la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret.

El conseller de Salut, Toni Comín, ha tingut unes paraules de record pels companys que són a les presons d’Estremera i Alcalá Meco, a Madrid. ‘Cada nit, quan ells se’n van a dormir, no poden fer un petó als seus fills, no poden dir bon dia als seus fills, és una salvatjada, Espanya té un problema greu de democràcia’. A continuació podeu veure un vídeo de la intervenció dels consellers, juntament amb l’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, que ha fet una crida a Europa perquè reaccioni davant la situació política a Catalunya:




Quant a les eleccions del 21 de desembre imposades pel govern espanyol, Comín ha fet una crida a participar-hi de manera multitudinària per a legitimar-les. ‘El dia 21 hi hem d’anar tots, els 2 milions de l’1-O i més, serà la nostra primera victòria a curt termini’, ha dit. El conseller de Salut ha interpel·lat la Unió Europea, pel que fa a la situació política de Catalunya, i l’ha instat a fer realitat un dels principis pels quals va ser fundada, ‘per garantir que els totalitarismes i els feixismes mai tornessin al continent’.

La consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, ha llançat una forta crítica al govern espanyol i ha advertit que ‘les polítiques de Putin i Erdogan’ estan ‘començant a fer-se efectives des de Madrid’. ‘Els drets humans estan en perill’, ha assegurat Ponsatí.

La manifestació, convocada per l’ANC, ha comptat amb la participació de membres de la comunitat catalana a Bèlgica, Luxemburg, Alemanya o Holanda, entre d’altres, que s’han manifestat amb pancartes per exigint democràcia i la llibertat dels presos polítics, i amb missatges crítics amb Europa. Vegeu unes quantes imatges de la concentració:




Mostra la imatge al TwitterMostra la imatge al Twitter

Tot a punt per la mani a Brussel·les. Comença a haver-hi força gent


Font: Vilaweb