dimarts, 13 de setembre del 2016

Reflexions que tots pensem i que cal dir en veu alta

Que el partidisme no ens faci traïdors


Ni càlculs electorals, ni estratègies personals per consolidar una cadira, ni guerres caïnites. Res de tot això no va ser reclamat ni legitimat diumenge als carrers de Barcelona, Lleida, Tarragona, Berga i Salt. Només unitat per accelerar pel carril democràtic, tirar pel dret digui el que digui el TC, el govern en funcions o qualsevol altre que no tingui una majoria parlamentària a Catalunya. Ja no hi ha marge per a qui vulgui fer ‘processisme’, perquè es va viure la darrera Diada reivindicativa d’aquest país. La del 2017, amb tota probabilitat, ja se celebrarà en un context d’unilateralitat. Amb un RUI, una DUI, unes eleccions constituents o qualsevol altra fórmula que pugui donar resposta al mandat del 27-S quan es premi el botó vermell de la desconnexió. Les mans que premeran aquest botó seran les dels representants escollits a les urnes, i en conseqüència, seran els qui estaran més exposats a la reacció de l’Estat. I en això, el carrer està al seu costat.


Però tots aquests catalans que diumenge es van posar la samarreta blanca no acceptaran un altre 11-S de transició per culpa d'interessos de partit. Perquè ni Puigdemont, ni Junqueras ni Gabriel, ni les sigles que representen, no han estat empoderats pel poble per satisfer els aparells dels seus partits, un interès ben legítim en qualsevol altre context històric, sinó per convertir una autonomia en una República. I l’endemà que això passi, ara sí, per salut democràtica, Catalunya viurà un combat ideològic intens dels partits que sobrevisquin per determinar a les urnes quina mena de República ofereixen als catalans: anticapitalista, socialdemòcrata, liberal, socialista, democristiana, ecologista... 


De forma cíclica, i els dies previs a la Diada va passar, a banda i banda es produeixen onades que duen l’aigua en sentit contrari a l’esperit que representa Junts pel Sí, que situa temporalment en un segon pla el legítim i necessari combat esquerra-dreta per treballar plegats en un objectiu comú, amb l’acord, naturalment, de reprendre el combat l’endemà de prémer el botó de la República. A hores d’ara, ERC i la CUP saben perfectament que sense la base social que representa el PDC no hi ha independència –com a mínim fins que no aconsegueixin sumar al procés els companys de l’esquerra estatalista-, i el PDC és coneixedor que sense l’esquerra nacional no va enlloc. Que el partidisme no ens faci traïdors.

Gemma Aguilera
Periodista
Font: El Món