dimecres, 30 de març de 2016

Campanya Més Assemblea


L'ANC s'autoegixeix més transparència


Els Estatuts i el Reglament de Règim Intern de l'entitat en l'AGO de Manresa del 17-A

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) celebra el 17 d'abril la seva IV Assemblea General Ordinària (AGO), que tindrà lloc al Pavelló Nou Congost de Manresa el diumenge 17 d'abril del 2016. En aquesta trobada s'hi actualitzarà el full de ruta de l'entitat, d'acord amb el nou escenari del país, amb un Parlament amb majoria independentista i un Govern decidit a posar les bases per a crear la República.


A dues setmanes i mitja de la celebració de l'AGO, una quarantena d'assemblees territorials han impulsat la campanya MésAssemblea per a reclamar més transparència a l'entitat a l'hora de votar un nou Secretariat Nacional (SN) i aconseguir que l'ANC sigui "més operativa, tingui més presència territorial i estigui més vinculada a les bases".

Una de les membres de MésAssemblea, Natàlia Esteve, ha explicat a El Món que la campanya intentarà aconseguir 2.000 signatures fins aquest dijous per a poder incloure a l'ordre del dia de l'AGO la proposta de modificació dels Estatuts i del Reglament de Règim Intern de l'entitat.

Com que la proposta ha de sortir del SN, i la campanya d'aquestes assemblees territorials és externa a l'òrgan, la manera d'incloure la demanda ha de passar per aquesta recollida de firmes, segons ha detallat Esteve a aquest diari.

Elecció de la presidència
La Meridiana, totalment desbordada
La Meridiana, totalment desbordada   |   JORDI BORRÀS
"Els punts proposats van, sobretot, en la línia d'aconseguir més transparència, més informació dels candidats, per saber a qui s'està votant". D'altra banda, MésAssemblea també proposarà que les actes i les votacions siguin públiques per als membres de ple dret de l'entitat, i que es puguin difondre a través de les seves territorials.

En les esmenes contingudes a la ponència que vol afegir MésAssemblea a l'ordre del dia de l'AGO de Manresa n'hi ha una que proposa que l'elecció dels càrrecs a la presidència i vicepresidència de l'ANC sigui directa.

"Els candidats estaran sotmesos a les mateixes obligacions i incompatibilitats que els candidats al SN i tindran les mateixes possibilitats i mecanismes de promoció de la seva candidatura", diu l'esmena.

Si obté les 2.000 signatures a temps, MésAssemblea encetarà una campanya específica de l'1 al 17 d'abril per garantir que la majoria de les persones que assisteixin a l'AGO de Manresa votin per la millora dels Estatuts i el Reglament de l'ANC.

Bernat Vilaró
Publicat a El Món

dimarts, 29 de març de 2016

#mesassemblea

NOTA DE PREMSA

La iniciativa Més Assemblea, aglutina les propostes de modificació d'Estatuts presentades per una quarantena de territorials de tot Catalunya.


Les esmenes que es proposen pretenen enfortir l'Assemblea i el seu Secretariat Nacional fent-los més transparents, operatius i independents.

Per tal que aquestes propostes puguin ser votades (una a una) en la propera Assemblea General Ordinària, que tindrà lloc el 17 d'abril a Manresa, ens calen 2.000 signatures (es poden enviar per e-mail).

Més Assemblea fa una crida als membres de ple dret de l'Assemblea per tal que prenguin en consideració aquesta proposta, enviin les seves signatures abans del 31 de març al migdia a vullvotar@mesassemblea.cat  i acudeixin a l'A.G.O. per tal de poder votar-les. 

Evidentment, signar per tal que les esmenes puguin ser votades no compromet a votar-les en un determinat sentit sino que cada soci exercirà aquest dret lliurement i de forma separada per a cada esmena.

Podeu trobar tota la informació de la proposta així com el formulari individual donant-li suport per que sigui sotmesa a votació a www.mesassemblea.cat. El formulari pot enviar-se escanejat o mitjançant una fotografia llegible per e-mail.




Ara, República Catalana!!! 

dilluns, 28 de març de 2016

Declaració de Balaguer. ANC




CAP A LA LLIBERTAT 
AMB L’EMPARA DEL DRET INTERNACIONAL.

L'Assemblea Nacional Catalana té com a finalitat primera "promoure la creació de les condicions polítiques i socials necessàries per a l’assoliment i la constitució de l’Estat catala propi, independent, de dret, social i democràtic", tal com es recull a l'article 2 dels seus estatuts. L'ANC és una associació que treballa, doncs, per recuperar de manera pacífica i democràtica la sobirania del poble català a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació i del dret a decidir. Davant la prohibició de l'exercici d'aquests drets i davant de les actuacions de l'Estat espanyol cada vegada menys democràtiques i, fins i tot, il·lícites, manifestem públicament que ens acollim al Dret internacional en matèria de protecció d'un poble que defensa, des de la pau, la convivència i la democràcia, els seus drets polítics.


En l'àmbit internacional, l'estat espanyol ha transmès que allò que planteja Catalunya és un afer intern quan en realitat es tracta d'un canvi de model organitzatiu que pot suposar l'impuls d'una millora substancial dels sistemes polítics tant de Catalunya, com de la resta de les nacions d'Espanya i d'Europa. Per això, l'Estat espanyol duu a terme constantment accions coercitives i judicials contra l'ANC i les altres entitats que estan promovent el canvi de sistema polític a Catalunya. Per fer-ho, degrada el sistema judicial posant-lo al servei dels que es neguen a trobar una sortida política al problema que suposa l'impuls de l'alliberament nacional de Catalunya. Cal donar per superat el marc jurídic actual i cercar en el Dret internacional l'empara tant del nostre nou full de ruta com de les nostres accions.

És per tot això que declarem i així ho comunicarem als organismes internacionals: Que l'ANC és una associació i, per tant, un col·lectiu que treballa per un nou projecte polític i social per a Catalunya i per l'impuls d'un nou full de ruta. En aquest sentit, ens acollim al Dret internacional en matèria de protecció dels drets d'un col·lectiu que defensa, des de la pau, la convivència i la democràcia, l'emancipació d'una nació oprimida. Rebutgem la utilització interessada dels òrgans judicials amb un ús coercitiu il·lícit per aturar el moviment pacífic de milions de ciutadans que han decidit avançar cap a un estat propi i independent.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Balaguer, 12 de març de 2016

diumenge, 27 de març de 2016

Centenari de la Independència d'Irlanda


La República Irlandesa (en gaèlic irlandès: Poblacht na hÉireann o Saorstát Éireann; en anglès: Irish Republic) fou l'estat independent d'Irlanda declarat unilateralment en l'Aixecament de Pasqua de 1916 i establert el 21 de gener de 1919 pel Dáil Éireann. 
Aquest Dáil fou l'assemblea parlamentària composta per una gran majoria dels Diputats irlandesos escollits en les eleccions generals de 1918. El Dáil va aconseguir fer una declaració formal d'independència respecte al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, coincidint amb la Guerra d'independència d'Irlanda (1919-1922) entre el Regne Unit i l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA).
Mitjançant la signatura del Tractat Angloirlandès el 6 de desembre de 1922 aquest estat desaparegué formalment per esdevenir 26 dels 32 comtats formants d'Irlanda l'Estat Lliure d'Irlanda i la resta, 6 comtats, la Irlanda del Nord, la qual va romandre sota el poder del Regne Unit.



Proclamació de Pasqua
Irlanda celebra avui els cent anys de l’anomenada Rebel·lió de Pasqua, quan uns centenars de militants van proclamar de forma unilateral la independència ocupant els principals edificis de Dublín. La rebel·lió va durar una setmana i va ser durament reprimida pels britànics però va marcar l’inici d’una lluita que acabaria amb la proclamació de la república de l’Eire, encara que no amb la unificació de l’illa. Avui a Dublín s’han fet els actes de commemoració de la revolta. La part més important ha estat la lectura cent anys després de la declaració unilateral d’independència que van proclamar els rebels irlandesos el dia de Pasqua de 1916.

dissabte, 26 de març de 2016

Tercer Article d'opinió



Dret a no decidir-se

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés és forçar la màquina i un referèndum dóna tranquil·litat a qui es troba "dividit"

Del llibre d'en Joan Serra Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres) m'ha fet pensar un passatge en el qual parla d'això del dret a decidir i que, tot i que Colau està a favor, afirma que és una cosa fatal. 'Ho visc tràgicament" diu. "És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització".

En primer lloc, crida força l'atenció que la gent de matisos sigui "la gent republicana". Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: "El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP." És fascinant pensar en la idea d'una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d'en Prim "Catalans, no correu tant que podríeu caure" (Per cert, Prim també va creure en la reforma d'Espanya i va morir escanyat).

És molt sorprenent que una de las Joana d'Arc de la inquisició que va separar "la gente" de la "casta", pateixi ara pel frontisme: "Quan es tensen les coses, hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l'altra, i que no vol triar un bàndol" És obvi que això només passa si es tracta de catalans i si la tria és la independència. Tot i així resulta ser una frase irritant. Com si els independentistes no tinguéssim "vincles a una banda i l'altra". Com si no ens hagués costat molt a molts arribar a aquesta conclusió. Com si prendre partit ens allunyés dels afectes i emocions. 

Però anem al moll de l'os. El que sanciona el text de Colau és l'existència de moltíssima gent que, en realitat, defensa el dret a no decidir-se. Volen (com tots) solucions als problemes catalans i al desastre social. Volen (com tots) recuperar drets i llibertats. Volen (com tots) viure en una altra mena de país. Això sí, sense decidir quin ha de ser. Volen viure en una monarquia-republicana. Viure el canvi des de la continuïtat. Viure en l'Espanya de Lorca y Machado y en la Catalunya d'en Cobi. El sí que es pot, però ara no toca.

Tenen tot el dret i són sens dubte, un sector de la ciutadania que els independentistes hem d'atendre. Però el que resulta física, metafísica i ontològicament impossible del seu argument és demanar un referèndum i estar en contra de triar un bàndol. Què és un referèndum sinó una escenificació irreversible i contingent de l'existència de dos bàndols i d'un sol guanyador? 

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés (lent, madurat, en debat, popular, constituent) és forçar la màquina i un referèndum (tot o res en un sol dia) dóna tranquil·litat a qui es troba "dividit". 

A no ser...Que s'entengui el referèndum com l'única possibilitat de cauteritzar la ferida catalana. Que es tingui el convenciment que, com a Escòcia i Quebec, ha de guanyar i guanyarà el no. Recordeu el que deia el "compañero valiente" de l'Ada, el Subpresidente Iglesias: "quando gobernemos, la mayoría de los catalanes no querrá irse" El referéndum de la nova política no és un acte de determinació. És doncs, la vacuna a l'autodeterminació. Els defensors del dret a no decidir-se trien, de facto, quedar-se. La monarquia i l'autonomia. Amb molts matisos, això sí.

Antonio Baños
Periodista i escriptor

Segon Article d'opinió

Un poble de sedicios@s


Un incident diplomàtic aquesta setmana revela la idea que el govern espanyol es fa de les seves relacions amb el de la Generalitat, les seves veritables intencions i la seva indissimulada hostilitat. L'episodi, com sempre, deixa en ridícul al govern d'Espanya, el seu ministeri d'Exteriors, en mans d'un veritable incompetent, i la representació de l'Estat a Catalunya. Amb motiu de l'accident de Freginals, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va aterrar en viatge privat a Reus. Vagi per endavant que, amb això, ja va fer més del que acostumen a fer els polítics del PP quan ocorren aquestes desgràcies, que no només no van al lloc dels fets, sinó que poden anar-se'n a un spa.

I no només no hi van, sinó que tracten d'impedir que hi vagin els altres. El govern va avisar la seva delegada a Catalunya perquè rebés Renzi a Reus, però no va fer el mateix amb el president de la Generalitat. Però Puigdemont, informat a temps, va acudir a l'aeroport en contra del desig de la Moncloa, que el va acusar de fer un "ús polític" de la visita de Renzi. Al marge de l'estupidesa que implica qualificar de "polítics" els usos d'un polític, com si fossin una cosa vergonyosa o impròpia, el fet és que si la visita era privada en sentit estricte, la primera que no pintava res allà era la delegada del govern.

I la prova és que, en adonar-se que la presència de Puigdemont l'eclipsava, es va esfumar remugant la seva disconformitat. El ridícul quedava servit: el govern de l'Estat no mana a Catalunya i, quan mana alguna cosa, es desmunta i ha de torar a posar-se en ordre a ell mateix. Però la seva intenció és òbvia: imposar-se sobre el govern de la Generalitat, arraconar-lo, no deixar-li prendre decisions en el seu propi àmbit de competències. Perquè si la visita de Renzi era privada i no d'Estat, la reacció davant de la visita no és cosa del govern central sinó de la Generalitat.

Aquest episodi il·lustra una clara tendència d'acció-reacció molt curiosa. En aquest moment han d'interaccionar un govern català legítim, en ple ús de les seves competències i acabat d'estrenar amb majoria parlamentària absoluta, i un govern central en funcions, sense majoria parlamentària ni expectativa d'aconseguir-la, deslegitimat, incapaç i que, a més a més, s'ha declarat fora de la llei en negar-se a acatar les decisions del Parlament. Un govern que no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit.

Un d'aquests pals ja l'ha posat la fiscalia de l'Estat i la judicatura espanyola que, en sospitosa coincidència amb les orientacions polítiques del govern, ha imputat un presumpte delicte de sedició a un regidor de la CUP de Vic. L'acusació és que el regidor va donar suport a la declaració d'independència del Parlament català el 9 de novembre de 2015 i que va cridar a desobeir les decisions de les autoritats espanyoles.

Cal suposar que tant el fiscal com el jutge de l'Audiència Nacional actuaran amb professionalitat i amb prou base jurídica. Els empara el principi de presumpció de legalitat en les seves actuacions. El que no els empara és el principi de la lògica i, quan les actuacions jurídiques no coincideixen amb les regles de la lògica, qui en surt mal parada és la justícia. Perquè, a tots els efectes, si donar suport a una declaració d'independència del Parlament és un acte de sedició, a qui correspondria imputar i processar seria a aquest mateix Parlament o, si més no, als diputats que van votar a favor seu. Això seria el més lògic i el que faria -i sempre es mostra favorable a fer-ho- el diputat Albiol. Segons la seva opinió, el Parlament i el govern de la Generalitat han anat més enllà de les seves atribucions i han incorregut en un abús de poder. Per això el combatiu exalcalde de Badalona aconsella suspendre l'autonomia catalana.

Però això, òbviament, són paraules majors que no correspon pronunciar al fiscal ni a un jutge de l'Audiència Nacional, sinó que ja intervenen instàncies més altes, com el Tribunal Constitucional, el govern de l'Estat o, fins i tot, el propi Congrés dels Diputats. Paraules grans que no s'atreveixen a pronunciar perquè saben que això portaria el procés a un perillós punt de ruptura de conseqüències imprevisibles.

Per això actuen més enganxats a la terra i, seguint una tendència a la repressió de la dreta militant, tracten de sufocar actituds col·lectives, moviments d'opinió i tendències socials compartides atemorint les persones concretes, denunciant, portant-les davant els tribunals, encara que per això hagin de ignorar drets com la llibertat d'expressió i convertir en delictes les opinions polítiques, com en temps del franquisme. Al jutge de l'Audiència Nacional que ha imputat el regidor, antic policia, li sonarà aquesta melodia.

El problema, per descomptat, és si els comportaments investigats es generalitzen i els actes (o no actes) individuals, objecte d'acusació com a presumpta sedició es repeteixen en situacions semblants. Si els centenars de càrrecs electes de la CUP fan seves les paraules del regidor de Vic, els tribunals els processaran a tots? I si, com és fàcil de conjecturar, el presumpte comportament sediciós i el suport a la declaració d'independència s'estenen a milers de regidors i càrrecs electes d'ERC i CDC, què faran les autoritats? Una causa general contra l'independentisme català? Si la gent del carrer també es solidaritza i signa i dóna suport a la declaració d'independència, també els processaran? Tractaran de sediciosa la meitat de la població?

Hi ha una vella i coneguda dita que diu: "Que es faci la justícia i fineixi el món",però la veritat és que quan veritablement fineix el món, és quan es fa la injustícia.

Ramon Cotarelo
Blog: Palinuro
Publicat a El Món

Primer Article d'opinió

“La independència
 ja no està de moda”




Em va sobtar molt fa una mica més de dos anys quan una amiga que mai havia estat independentista em va dir: Joan, ara ja ho soc, és que està de moda… En el primer moment vaig sentir una il·lusió especial, recordant com als anys 2009-12 anàvem pels pobles fent presentacions i la gent ens transmetia més aviat pessimisme. En poc temps la truita s’havia girat, ara no només es veia possible, sinó que estava de moda! Però una reflexió més profunda em feia veure que era tan positiu com arriscat el fet que fos moda. Les modes son passatgeres, què passaria si al cap d’un temps deixés d’estar-ho? Sempre he dit que el que es fa independentista mai deixa de ser-ho, però podia passar que hi hagués gent que digués que ho era només perquè estava de moda? Perquè tothom en parlava, perquè es vivia un ambient festiu, d’il·lusió… Si et fas independentista perquè està de moda, pots deixar-de ser-ho per qüestions similars en el sentit contrari.

Han passat dos anys llargs i la independència sembla que ja no està de moda, més aviat el món sobiranista ha entrat en un bucle de cert desànim, i hi ha molta gent preocupada per això. De la mateixa manera que en aquell moment vaig pensar que no era bo que la gent abracés la independència perquè fos una moda, avui penso que no hi ha motiu per a la preocupació, ans al contrari. La independència ha deixat de ser una moda per ser una necessitat. Avui qualsevol persona amb quatre dits de front és conscient que Espanya està en plena decadència, no només econòmica, sinó també política i, sobretot, de valors.

Ho és en l’aspecte econòmic, com ho demostra que encara som el pitjor Estat de la UE en atur, juntament amb Grècia, amb la pitjor qualitat de l’ocupació i, sobretot, amb el pitjor atur juvenil. Què pot oferir un país així al futur dels seus ciutadans? Espanya no només no està de moda, sinó que cal marxar-ne si un vol tenir un futur decent per als seus fills.

Ho és en el camp polític, quan veus que ja no passa ni allò que tant hem pregonat sempre des de Catalunya. Ara no es posen d’acord ni quan van contra els catalans! Fa pocs dies el Congrés aprovava dues proposicions per majoria simple sobre la sacrosanta unitat d’Espanya perquè no hi va haver possibilitat de fer-ne una de sola amb majoria absoluta. En el camp de la corrupció també s’entreveu una decadència profunda quan el PP de València posa en evidència i esquitxa l’estructura que va fer gran el partit, amb Aznar i Rajoy involucrats, discs durs destruïts sense explicació, i en canvi ocupant poca quota de pantalla comparat amb els casos que hi ha hagut a Catalunya, que han omplert tertúlies a totes hores. Qui es podria sentir orgullós de la classe política espanyola?

Ho és en el camp dels valors, quan ocupa el penós segon lloc en la llista de països del món amb fosses comunes sense identificar, o quan respon a la proposta de la Generalitat d’acollir 4.500 refugiats amb mofes i sarcasmes. Quina diferència entre la postura del MHP Carles Puigdemont i la visió deshumanitzada del govern espanyol!

L’Estat espanyol està en decadència, i això el debilita per tots els flancs, i un d’especialment dolorós per a ells: l’internacional. La setmana passada vèiem com l’ambaixador anglès (compte no el cònsol) es reunia al Parlament amb el president Puigdemont i amb els caps dels partits de l’oposició per parlar concretament del procés català, i dos dies més tard el Comitè d’Afers Exteriors dels EUA emetia un document sobre els processos d’independència d’Europa on parlava clarament del cas català. Deia, entre altres moltes coses, que si els catalans volen esdevenir un Estat, ho faran fora de la Constitució espanyola i que si l’Estat espanyol no els reconeix entrarà en una crisi econòmica que afectarà el cor d’Europa. I ai de l’Estat europeu que es digui democràtic i no reconegui una independència de Catalunya, això també ho planteja l’informe. Ja ho veuen, Espanya no només no està de moda, sinó que pot ensorrar-se del tot si no gestiona bé el cas català, i atès el que va passar amb Cuba (per mencionar la darrera colònia americana), acabaran per aquest camí…

Entretant Catalunya viu una renaixença econòmica digna de menció, que il·lustraré amb algunes notícies dels darrers dies, com ara que el port de Barcelona s’ha convertit en el primer del món per a creuers, cosa que mostra que som molt interessants per al turisme de qualitat; hem doblat el nivell d’exportacions de l’any 2000, senyal que la nostra economia segueix guanyant competitivitat tot i la crisi; hem superat els 40 milions de passatgers a l’aeroport del Prat tot i les traves que AENA ha posat en les darreres dècades; segueixen creixent les inversions estrangeres (un 58% més el 2015 respecte del 2014), fins al punt que el Finantial Times reconeix que som la millor àrea per invertir al sud d’Europa. O sigui, que la independència potser no està de moda, però Catalunya sí. Fa dos anys explicava en les meves xerrades que Catalunya era un caramel, i sembla que ara hi ha molts inversors als quals els agrada el dolç…

Tot i així… tot i així, repeteixo, hi ha un sentiment a la societat catalana que el procés està estancat. I jo em pregunto: no deu ser que una cosa és el que està passant i l’altra el que els mitjans expliquen? I en això, amics lectors, estem molt malament. Tenim una classe periodística en general que abans de fer les notícies es mira els teletips de les agencies de Madrid en lloc d’estar oberts als detalls que ens mostren i demostren que ens estem independitzant i que, a més, estem sortint de la crisi econòmica sense patir una crisi política i molt menys de valors. El problema no és el que passa a Catalunya, sinó el que mostren els mitjans que escoltem, mirem i llegim, amb comptades excepcions. Els recomano que plantin definitivament les tertúlies i mitjans en general que subratllen els aspectes negatius del procés i es facin seguidors dels que saben entendre que, darrere les dificultats, el país se n’està sortint, i molt bé!

Quan penso tot això pateixo, no per mi, sinó per tota la gent independentista que no viu aquest procés amb felicitat sinó amb por i dubtes. I aleshores és quan me’n recordo d’aquells que volen solucionar el tema fent una DUI demà i els pregunto: per què? Creieu de debò que la majoria de la societat civil catalana estaria d’acord amb una independència sobtada? Només vull recordar que els partits que portaven aquest full de ruta, Solidaritat Catalana bàsicament, no van treure cap diputat a les eleccions del 2012 i ja no es van presentar el 2015.

La societat catalana ha avalat un full de ruta que diu que en 18 mesos cal tenir preparades les estructures d’Estat per si la majoria volem fer el pas, i això és el que ara estem fent, i fins on jo arribo, dono fe que amb moltes dificultats però s’està treballant clarament en aquesta línia.

Doncs que més ens cal? La independència ja no està de moda, però ens estem independitzant, i la comunitat internacional s’està preparant per fer la mediació quan toqui, i no falta gaire. Jo els asseguro que ho visc amb molta felicitat…

Joan Canadell
Empresari cofundador del CCN

dimarts, 22 de març de 2016

ANC 2016-2017

L'ANC 2016-2017


Som a dos, tres mesos màxim de les eleccions al Secretariat Nacional (SN) de l'ANC. Un any passa ràpid i, en el cas dels mandats de l'Assemblea, sembla passar més ràpid encara.  Dins dels àmbits propis, i també en els pròxims a l'ANC, ja es comencen a entreveure moviments diversos, destinats a encarar aquestes eleccions d'acord amb l'objectiu o objectius de cadascun dels interessats. No és endebades que l'Assemblea s'ha convertit al llarg d'aquests anys en una organització molt important, l'organització clau per garantir l'èxit del procés d'independència. 

La importància de l'ANC provoca que, políticament parlant, tothom vulgui incidir-hi, tothom vulgui tenir-hi com més influència millor, per intentar conduir-la en la "bona" direcció dels seus propis interessos partidistes. La "politització", en el sentit partidista del terme, és el principal mal a evitar dins de l'ANC.

Un altre mal important de l'ANC és que s'ha convertit en un caramel molt dolç per a determinades persones. Aquelles que poden voler fer servir l'Assemblea com un trampolí per al seus veritables objectius, que no són altres que el de fer la seva pròpia carrera política.

Per evitar, d'una banda, aquestes desviacions en el si de l'ANC i, de l'altra per aconseguir un funcionament molt millor com a organització, en la propera Assemblea General s'abordaran, sens dubte, alguns canvis importants en els Estatuts i en el Reglament de Règim Intern.

Després vindran les eleccions, que configuraran el SN que haurà de fer front als reptes que sorgeixen el 2016-2017. El nou SN haurà de tenir molt en compte les experiències viscudes durant els darrers mesos, algunes d'un regust força amarg, per no caure de nou en els mateixos errors fruit, gairebé sempre, de la dinàmica partidista de les diferents organitzacions i partits polítics.

L'ANC continua sent l'organització clau, decisiva, que ens ha de permetre enfrontar-nos amb garanties d'èxit a l'Estat espanyol i a tots els seus intents d'acabar amb el procés d'independència. El paper de l'Assemblea durant els propers mesos haurà de basar-se en uns punts fonamentals:

Política no partidista i unitat d'acció. A hores d'ara, L'ANC és l'única organització de la societat civil que té capacitat per aconseguir aquesta unitat d'acció tan necessària per fer avançar el procés amb pas ferm i segur. La seva capacitat de lideratge, el seu poder de convocatòria, la força que li concedeix la seva implantació en el territori i la confiança que hi diposita moltíssima gent d'ideologies diferents, l'obliguen a assumir la responsabilitat de ser, com fins ara, el garant del propi procés.

L'ANC és una actor polític de primer ordre i, per tant, ha d'intervenir en política. De vegades, fent de mitjancera, de vegades empenyent i pressionant, de vegades prenent la iniciativa política. Sense pors, sense complexos, amb decisió i valentia, arriscant-se si cal i assumint la responsabilitat que té i que li ha vingut donada per la confiança que hi ha dipositat una bona part de la ciutadania.

Procés constituent i majoria social. L'ANC, durant els propers mesos, ha de ser un element cabdal també dins del Procés Constituent, posant totes les seves assemblees territorials, sectorials i exteriors al servei d'aquest procés de participació. Aquest és possiblement l'espai que ens ha de permetre ampliar de manera inqüestionable la majoria social favorable a la República catalana. 

Societat civil organitzada i mobilitzada. L'Assemblea va néixer per aconseguir la independència. Les estratègies i les tàctiques per arribar-hi són diverses i, evidentment, la mobilització il·lusionant, festiva, i alhora reivindicativa, en forma part. Ha arribat, però, el moment d'organitzar com cal la ciutadania, d'estar preparats per quan calgui defensar o mostrar el nostre suport a les institucions i el Govern i mobilitzar la societat civil per exercir les accions de sobirania ciutadana quan sigui necessari.

L'ANC del 2016-2017 comença amb la seva Assemblea General, que haurà d'aprovar el Full de Ruta del proper mandat i, possiblement, determinades esmenes als Estatuts i al Reglament de Règim Intern. L'ANC del 2016-2017 estarà a punt, amb forces renovades, després de les eleccions al SN.

Jaume Marfany
Filòleg
Exvicepresident de l'ANC

Perill seriós de les ONG

L’associacionisme de caràcter social, greument amenaçat


La Fundació Arrels es podrà veure afectada per aquesta mesura.


Havia de passar. Dins del procés d’involució autonòmica que estem patint en aquests darrers anys a Catalunya, aquesta setmana passada hem sabut que després de 13 intents (13 sentències favorables a la Generalitat de Catalunya) per treure les competències autonòmiques sobre la gestió social del 0,7% de la casella de l’IRPF, l’estat espanyol al final se’n ha sortit. Hi ho ha aconseguit mitjançant un subterfugi jurídic: eliminant de la convocatòria el concepte d’assistència social, malgrat saber que el conjunt de les entitats beneficiàries de les subvencions treballen en la intervenció social. D’aquesta manera esquiva que aquesta matèria, en ser de competència exclusiva de les Comunitats Autònomes, s’hagi de pactar.

Això suposarà que una seixantena d’entitats catalanes d’aquest sector que realitzen una tasca d’assistència social no tinguin accés a aquests recursos ja que la seva activitat es limita a Catalunya i no formen part del grup d’entitats de caràcter estatal que si hi tenen accés. Es preveu que aquestes entitats deixaran de rebre prop de 13M€, malgrat Catalunya és la Comunitat Autònoma que aporta més recursos al fons anual del 0,7% de l’IRPF.

En el transcurs dels últims anys Catalunya ha aportat el 25% de la recaptació estatal del 0,7% del IRPF per a fins socials, però només en rep anualment el 14% en forma de programes socials que tenen lloc en territori de Catalunya.

Aquesta sentència a banda del que hem dit, palesa el profund desconeixement (no volem pensar que volgut) que mostra el Tribunal Suprem i el govern espanyol en relació a l’activitat i intervenció social d’aquestes entitats i a la realitat associativa tant present i amb tanta incidència i tradició a Catalunya, fenomen que no és dóna a la resta de l’estat i que d’alguna manera ens personalitza.

Des de l’associacionisme cultural manifestem el nostre total rebuig a aquesta situació i donem el màxim suport a les entitats de l’àmbit social.

*Aquest i molts altres articles, al web de l’Ens i a la publicació Tornaveu
 Redacció Lliure i millor.cat

dilluns, 21 de març de 2016

Quan els incompliments esdevenen injustos

Les maniobres de l’Estat amb el finançament

L’Estat incompleix la seva pròpia llei per imposar a Catalunya una retallada extra de 1.600 milions

Quan el govern del PP va aprovar la seva pròpia llei d’estabilitat pressupostària l’any 2012 va preveure que el dèficit de les autonomies per al 2016 seria de l’1,1%, però després va canviar d’opinió i va rebaixar aquesta xifra fins al 0,3%. Les conseqüències d’aquesta modificació en el cas de Catalunya són 1.600 milions menys de marge per gastar. Aquesta és la denúncia que va fer ahir el vicepresident de la Generalitat i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, immers en una campanya pedagògica per explicar a la ciutadania com les trampes de l’Estat amb les finances acaben perjudicant els ciutadans de Catalunya.

I és que de tot el marge de dèficit permès per Brussel·les a Espanya, l’Estat se’n reserva actualment el 88% i deixa només el 12% per a les comunitats autònomes. Aquest repartiment és profundament injust perquè les autonomies suporten un terç de la despesa, i per això seria lògic que tinguessin també un terç del marge de dèficit, tal com no es va cansar de reclamar l’antecessor de Junquerass, Andreu Mas-Colell.

Però les maniobres de l’Estat per collar financerament les autonomies no es limiten al sostre de dèficit. Junqueras també va explicar ahir que l’Estat deu a Catalunya 1.400 milions d’euros de la liquidació del sistema de finançament del 2014 i 1.090 del del 2015. Això vol dir que, d’alguna manera, la Generalitat està finançant l’Estat amb aquests diners i, com que no els té quan li calen, es veu obligada a endeutar-se a través del FLA, que cobra uns interessos que van a parar... a l’Estat! Aquest any, per exemple, està previst que Catalunya pagui un 0,8% d’interessos pel FLA, és a dir, uns 380 milions d’euros.

Quina és la conclusió de tot plegat? Doncs no només que el sistema de finançament en si és arbitrari i gens equitatiu, sinó que, a més, en la seva aplicació pràctica l’Estat té un ampli marge de maniobra per fer i desfer amb els diners que corresponen a les comunitats. De manera que el conseller de torn està obligat a aparèixer sempre com un pidolaire a les portes del ministeri per reclamar el que és seu a dreta llei.

Editorial DIARI ARA

diumenge, 20 de març de 2016

Cal que siguem valents i restem units


Desobediència civil 
fins les darreres conseqüències


Ara no podem dubtar. Ara no podem desdir-nos del termini dels 18 mesos pactats entre Junts pel Si i la CUP, com insinua l'exconseller Mas-Cullell. Ara no es tracta de girar lentament el vaixell sobiranista per deixar la independència com un referent ideològic remot com ho és el socialisme per als partits socialistes,com apunten alguns periodistes nostàlgics dels vells temps.




Ara que ens acostem a la fase decisiva no ens pot entrar una mena de pànic de les altures sobre la culminació del procés. Ara cal afrontar de cara el seu principal obstacle: la criminalització del resultat de les eleccions del 27 de setembre per part de l'Estat espanyol. Ara no és el moment d'acovardir-se perquè l'única alternativa és la claudicació, l'acceptació de la castració química imposada per la sentència del Tribunal Constitucional.


Ara és el moment de portar el full de ruta del procés constituent fins a les seves darreres conseqüències. Fer-ho forçarà l'Estat espanyol a complir les seves amenaces de multes, inhabilitacions, processaments penals i finalment presó. Totes elles estan presents en la sentència del Tribunal Constitucional contra la resolució del nostre Parlament de 9 de Novembre de 2015. Fer-ho significa assumir la suspensió del Parlament i la Generalitat i les seves derivades com el control de la ràdio i la televisió catalanes, el sistema educatiu i la policia catalana. Perquè l'Estat espanyol suspendrà l'autonomia catalana abans de permetre unes eleccions constituents com les que s'inclouen en el full de ruta independentista.

Hem passat de la fase de la il·lusió i la llibertat d'expressió a la fase del dolor, del sofriment que ens infligirà l'Estat espanyol"

La "fase penal" del procés ja està en marxa. La fiscalia de l'Audiència espanyola ja investiga el regidor Joan Coma, de Capgirem Vic per un suposat delicte d'incitació a la sedició. El batlle de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs, ha rebutjat les amenaces de l'antic Tribunal d'Ordre Públic per la moció aprovada al consistori de suport a la resolució del 9-N. Hi ha molts més casos. 

Hem de convertir la criminalització de la majoria independentista en un boomerang que colpegi al Regne d'Espanya en el seu retorn. Ja ho vàrem aconseguir amb la primera consulta sobre la independència d'Arenys de Munt. La denúncia de l'advocacia de l'Estat i l'ordre judicial no va impedir la seva celebració, sinó que li va donar més notorietat i va desencadenar totes les consultes populars que la van seguir. Ara estem en un nivell molt més elevat perquè estem en la fase de multar, inhabilitar, jutjar i empresonar. 


Ja no estem en una fase d'opinions i manifestacions. Hem entrat en la fase de la violència jurídica, de la violència d'Estat. Hem entrat en una fase que afecta de ple la legalitat espanyola, que està lligada per tractats de drets humans amb la legalitat i els Tribunals europeus i amb la Carta i els Pactes internacionals de les Nacions Unides. Hem passat de la fase de la il·lusió i la llibertat d'expressió a la fase del dolor, del sofriment que ens infligirà l'Estat espanyol.

Portar fins a les darreres conseqüències la desobediència civil des de les institucions és l'única manera de posar de manifest el caràcter antidemocràtic de l'Estat espanyol davant dels seus ciutadans demòcrates i davant la comunitat internacional. Només l'empresonament dels representants democràtics del poble català posarà el cas català al centre de l'agenda europea i internacional. Només l'existència de presos polítics a Catalunya colpirà l'opinió pública europea al nivell dels problemes d'Ucraïna o dels refugiats de la guerra de Síria. 




Un cop l'Estat espanyol acompleixi les seves amenaces, com es presentarà el seu President de Govern a les reunions amb els seus col·legues de la Unió Europea? Que respondrà quan li preguntin per l'empresonament de la Presidenta del Parlament i el President de la Generalitat i amb el Parlament i la Generalitat suspesos? Com justificarà aquesta violència jurídica i política davant un comportament català impecablement democràtic?. En aquest moment el conflicte entre Catalunya i el Regne d'Espanya deixarà de ser un afer intern espanyol. Sobretot si hem treballat per tenir defensors entre els Estats membres de la Unió. 





Per aconseguir que la criminalització dels resultats del 27-S rebotin contra el Regne d'Espanya cal construir les "estructures de resistència" que apuntava en un article anterior. Bastir aquestes estructures hauria de ser l'eix central de l'actualització de l'estratègia de l'ANC en la seva propera assemblea. La majoria del nostre poble ja ha afirmat en grans manifestacions, en la consulta del 9-N de 2014 i en eleccions la voluntat d'independència. Hem de passar dels grans actes d'afirmació nacional a grans actes de resistència nacional. Hem d'organitzar grans mobilitzacions de solidaritat amb els regidors i les entitats investigades per sedició. L'estratègia per la independència ha de demostrar a l'Estat espanyol i al món sencer que estem preparats per al sofriment, per a les multes, per a les inhabilitacions, per a la presó, en definitiva per a la resistència. Hem de demostrar als poders espanyols que el poble català i els seus representants electes estan estretament units i decidits contra la criminalització de la nostra voluntat d'independència. Hem de demostrar al món que des de les institucions i des del carrer la majoria de catalans som capaços de seguir el camí marcat per Gandhi, Martin Luther King i Nelson Mandela.

Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

Fotografies Mobilitzacions 19 març 2016

Recull fotogràfic de la mobilització de la N-340 i
 de la Manifestació de Barcelona


Mobilització a la N-340

Foto: ERC

Manifestació a Barcelona
La solidaritat és la tendresa dels pobles





Fotos: CBG 




dissabte, 19 de març de 2016

L'ANC dóna suport a....





L’Assemblea Nacional Catalana participarà aquest dissabte 19 de març (Estació de França, 17.00) en la manifestació convocada per ‘Unitat contra el feixisme i el racisme’, emmarcada en les jornades internacionals contra el feixisme, el racisme i la islamofòbia impulsades per moviments unitaris arreu d’Europa.

Perquè la solidaritat és la tendresa dels pobles, mostrem-nos units contra el Racisme #RefugeesWelcome

Comunicat de l'ANC en defensa dels refugiats

Trenquem la reixa: 
Catalunya amb els refugiats



En molts punts del planeta s'estan vivint situacions de veritable emergència humanitària i a les mateixes portes de la Unió Europea estem presenciant i cometent una autèntica barbàrie: tancar les portes al clam de solidaritat de centenars de milers de persones que fugen de la guerra de Síria i d'altres conflictes bèl·lics, a la recerca de refugi i d'una vida digna és una vergonya per Europa.

La Unió Europea pretén aprovar un pla que mostra la cara fosca d'un projecte europeu del qual no volem ser-ne còmplices. S’ha posat damunt de la taula una proposta inhumanitària que pretén expulsar refugiats a canvi de pagar i premiar l'Estat que els expulsaria, Turquia, recompensant-lo en la seva aspiració d'entrar a la Unió Europea, mentre que dins de les seves fronteres massacra el poble kurd.

Aquestes agressions d’Estat són del tot contràries als Drets Humans i al Dret internacional. Milers de persones han perdut la vida intentant travessar el mar Mediterrani. Famílies amb infants, gent gran, persones vulnerables de tota condició són enganyades diàriament per les màfies que ningú combat.

Catalunya, que encara guarda la memòria del tracte rebut, a Europa, en l’èxode republicà, no pot ignorar aquests conflictes. Sabem que "la solidaritat és la tendresa dels pobles" i en el nostre projecte de construir un nou estat no hi caben aquestes injustícies.

Cal afrontar la realitat i preparar-nos per acollir les persones que, fugint de la guerra, busquen refugi al nostre continent. No es pot impedir la seva fugida desesperada cap a la llibertat, sinó que cal aconseguir que puguin trobar acolliment i solidaritat a Europa, i refer el seu projecte de vida.

Les Nacions Unides i les principals ONG's internacionals han alertat que l'acord entre la UE i Turquia per frenar l'arribada dels refugiats vulnera flagrantment nombroses lleis i tractats internacionals com ara la Convenció de Ginebra. L'ONU ha recordat que cap col·lectiu humà no pot ser castigat pel sol fet d'aspirar a una vida millor i que cal que tota Europa es posi a treballar per acollir les persones que busquen refugi.

És per tot això que l'Assemblea Nacional Catalana:

- Manifesta la solidaritat amb les persones que arriben a Europa amb l'esperança de construir la seva vida fugint de la guerra que els ha foragitat de casa seva.

- Se suma a les denúncies d'organitzacions humanitàries que rebutgen el pre-acord UE-Turquia i que reclamen a la UE una actuació directa i d’emergència humanitària en favor de les persones refugiades.

- Insta els governs dels Estats membres de la UE a rectificar aquest acord inadmissible i que permetin la circulació de les persones refugiades i en preparin l'acollida.

- Reclama que es facin tots els esforços polítics i diplomàtics necessaris per resoldre els conflictes en origen, causa de l'èxode de tants centenars de milers de persones.

- Exigeix que s’estableixi una acollida immediata, ordenada i segura, amb la protecció necessària a les persones que arriben pels diversos punts d'entrada a Europa.

I fa una CRIDA a la societat catalana a mobilitzar-se contra aquesta barbàrie implicant-se a fons per tal que les institucions, entitats i ajuntaments catalans desenvolupin i duguin a terme accions que facin possible l'acollida al nostre país.

Barcelona, 18 de març de 2016

divendres, 18 de març de 2016

L'ANC dona suport a...



Dissabte 19 de març al matí (de 12.00 a 13.00), l’ANC se sumarà als talls de la N-340 per demanar la gratuïtat de l’autopista. Els punts de convocatòria són els següents:

Punt 1 – Rotonda de Coma-Ruga (organitzat pels alcaldes del Pacte de Berà)
Punt 2 – Rotonda del Perelló (organitzat pels Alcaldes de l’Ebre)
Punt 3 – Les cases d’Alcanar (organitzat pel Moviment Veïnal en Defensa de la Gratuïtat de l’AP-7)

Per unes infraestructures al servei de les persones i del territori, volem l’AP-7 gratuïta!

Dijous Sectorials a Marina





“L’eix social és indestriable de l’eix nacional, no podrem millorar si no tenim les eines per decidir”






Ahir dijous 17 de març es va celebrar una nova sessió dels ‘Dijous Sectorials’ en la qual Francesc Sánchez Benas, coordinador de la Sectorial d'Empresaris per la Independència (ExI), Montserrat Rosell, empresària i vocal de la Junta d'ExI, Francesc Heredia, empresari i secretari de la Junta d'ExI, es van encarregar de conduir la xerrada i el debat posterior articulat sota el títol: ‘Catalunya. Proposta empresarial de futur’.


Algunes de les principals conclusions a les quals van arribar els ponents van ser que amb la crisi l’Estat espanyol ha perdut l’oportunitat de fer canvis estructurals i ha provocat estralls a les pimes. Per tant, van coincidir, cal un Estat que gestioni de manera eficient els recursos i legisli en funció de les necessitats de les persones i el teixit productiu del territori.


L’anàlisi de la situació actual es va centrar en les conseqüències de la crisi (augment de la morositat, precarietat laboral i caiguda del consum) i la constatació que els factors que estan afavorint una millora són circumstancials i poden fallar (abaratiment del preu del petroli, augment de mercats emergents, etc...).


En definitiva, i segons els ponents, “l’eix social és indestriable de l’eix nacional, no podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir. L’alternativa a la independència no és quedar-nos com estem: el cost de la dependència serà més impostos, més retallades, més ofec per la reducció del dèficit i més control a través del FLA”.


El debat es va poder seguir –com tota la resta de sessions dels ‘Dijous Sectorials’-, a través de Twitter amb l’etiqueta #DijousSectorials i a través del canal d’streaming de l’Assemblea: http://www.assemblea.cat/directes. Els Dijous Sectorials neixen amb la intenció d’ampliar i millorar el nostre argumentari, compartint la feina que estan duent a terme les Assemblees Sectorials.


dijous, 17 de març de 2016

Les lleis de la desconnexió

La primera de les tres lleis de la desconnexió comença a caminar

El Parlament posa en marxa la ponència per redactar la llei de l'Administració Tributària Catalana. Els diputats tenen tres mesos per presentar un text



La comissió d'Economia i Hisenda del Parlament, presidida pel demòcrata Antoni Castellà, ha nomenat aquest dijous al migdia la ponència redactora de la llei de l'Administració Tributària Catalana, una de les tres "potes clau" de la desconnexió. De moment, només hi participaran Junts pel Sí (JxSí) i la CUP, com ja s'havia anunciat. Tot amb tot, Castellà ha reiterat la invitació a la resta de formacions a sumar-se al procés de redacció de la llei sempre que ho desitgin.
Els redactors de la llei seran, per part de JxSí, Maria Senserrich i Roger Torrent. I, per part de la CUP, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant. Torrent, en nom de JxSí, ha assegurat que estaven "satisfets per poder començar a treballar".
Ara, aquests quatre redactors tindran tres mesos per presentar un text a l'hemicicle. Si finalment el text assoleix aquesta fase parlamentària, Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) s'ha compromès llavors a implicar-s'hi.

A banda de la llei de la hisenda, les altres dues lleis que les forces independentistes veuen essencials per redactar durant aquesta legislatura sónla de Règim Jurídic i la de Protecció Social. Si la llei de la hisenda depèn de la comissió d'Economia, la del règim jurídic ho farà de la comissió de Governació -presidida pel cupaire Joan Garriga Nana-, i la de protecció social catalana, de Treball -presidida pel republicà Bernat Solé.

Font: El Món


dimecres, 16 de març de 2016

Sobre nacionalismes estranys

Certament, Espanya és un país estrany…

«Al final no és la unitat d’Espanya que els importa, sinó l’aniquilació de l’enemic polític, la instrumentalització barroera que en fan amb aquesta finalitat»

L’obsessió nacionalista espanyola, com totes les obsessions humanes, no s’entén de raons. Ni de lògica. A qualsevol país normal, amb polítics assenyats, un debat com el que hi hagué ahir a Madrid simplement l’haurien evitat. Per prudència, ni que fos. Perquè convindreu amb mi que la conseqüència del vot que el PP va forçar ahir ens regala un titular fantàstic. ‘Prop de dues terceres parts dels diputats catalans a Madrid voten contra una moció que defensa la unitat d’Espanya.’ Aquestes són les xifres: 29 voten contra la moció i només 18 a favor.

En un país sensat, en un país on la política no fos una simple cacera del contrari i on el nacionalisme d’estat fos alguna cosa més que una eina de coacció violenta a mans del partidisme, ningú no tindria l’acudit de forçar una votació que donàs aquest resultat. Perquè, objectivament, els perjudica. Qualsevol ambaixador, periodista, acadèmic o persona mínimament interessada en la qüestió, quan li expliquen que al congrés espanyol s’ha presentat una moció contra el procés independentista català, demanant el suport a la unitat d’Espanya, preguntarà de seguida: ‘I què han votat els diputats catalans?’ I la resposta serà que han votat que no. En massa. Què hagen votat els diputats murcians, extremenys o madrilenys, amb tot el respecte, ací no compta. La cosa és què han votat els catalans. I ahir –encara no m’ho crec– Ciutadans i el PP van decidir de regalar-nos una victòria històrica.

Certament Espanya és un país ben estrany. Ho he dit moltes vegades, perquè és l’única explicació que trobe a un comportament tan insòlit: al final no és la unitat d’Espanya que els importa sinó l’aniquilació de l’enemic polític, la instrumentalització barroera que fan amb aquesta finalitat. No pretenen pas aturar l’independentisme, sinó fer pressió damunt el PSOE, damunt Podem o qui siga. O el PP damunt Ciutadans i Ciutadans damunt el PP, que –com dirien ells– ‘tanto monta, monta tanto’. Si una cosa sorprèn, però, és que siguen tan inconscients de pensar-se que tot s’hi val i que, a més a més, les coses no tenen preu. 29 a 18: qui ho hauria dit fa tan solament tres anys?

Vicenç Partal
Editorial Vilaweb

Properes mobilitzacions














dimarts, 15 de març de 2016

Avui tocava escenificació, algú ho dubtava?

Què busquen Sánchez i Puigdemont?

«Sánchez ja ho sap, que no estaran d'acord en res, però anant a la Generalitat deixa entendre que ell té un altre estil i fa les coses d'una altra manera. I no únicament això, sinó que ho aprofita per a la seua partida de cartes: fa que Ciutadans es pose molt nerviós, ara que s'havia envalentit»




Ho diré ràpid i d’entrada: res de substancial, però molt de secundari. Molt. De la conversa d’avui entre el president Puigdemont i Pedro Sánchez no cal esperar-ne res més que la fotografia i els gests. Les posicions de tots dos són massa allunyades i clares per a poder-ne esperar cap pas realment important ni, encara menys, que ens l’expliquen avui mateix. L’independentisme català no pot votar la investidura de Sánchez si no accepta el referèndum. I Sánchez no el pot acceptar. De manera que simplement seuran una estona, parlaran, constataran les diferències i es diran adéu. Amablement i, sobretot, sobretot, davant les càmeres. Que es tracta d’això, perquè la partida, avui, és a la banda dels gests.

Al cap i a la fi, i fins i tot sabent que no arribaran a cap acord, a tots dos els interessa molt aquesta reunió i a tots dos els convé una certa escenificació de la normalitat institucional. El PP ha mirat de convertir el govern de Catalunya en una mena d’ETA sense armes que cal acorralar en tots els fronts, en actitud bèl·lica. Travessar la barrera i seure al seu costat, fer-se la foto, és, per tant, un gest molt notable de diferenciació envers Rajoy. Sánchez ja ho sap, que no estaran d’acord en res, però anant a la Generalitat deixa entendre que ell té un altre estil i fa les coses d’una altra manera. I no únicament això, sinó que ho aprofita per a la seua partida de cartes: fa que Ciutadans es pose molt nerviós, ara que s’havia envalentit, i acorrala un poc més Podem. Els de Pablo Iglesias juguen molt amb Catalunya i Sánchez s’hi planta per a deixar clar que ell també té les seues cartes i les pot jugar.

I a Puigdemont encara li és més fàcil. El full de ruta l’empara. Sempre ha quedat clar que si abans de la proclamació del nou estat Espanya oferia un referèndum s’acceptaria. Així, doncs, té l’obligació d’escoltar el president del PSOE. Rebent-lo oficialment a palau també acorrala Rajoy. A la Generalitat i a Catalunya els convé molt demostrar per la via dels fets que l’extremista és Rajoy. Que el qui bloca qualsevol possible solució són Rajoy i el PP. Una certa normalitat en la relació amb el PSOE és, en aquest sentit, un antídot contra algunes explicacions interessades que sol fer el ministre d’Afers Estrangers i un bon colp d’efecte. Però és que fins i tot en el front intern li va bé: els actuals dirigents del PSC han corregut massa a llançar-se als braços de Ciutadans. El desconcert amb què alguns socialistes van encaixar ahir l’anunci de la visita ho diu tot. I si…? I si resulta que al final la coalició que porta al poder Sánchez no és amb Ciutadans sinó amb Podem i els independentistes? Ara per ara, això no s’ho creu ningú, però qui gosa posar la mà al foc per res en aquests temps que corren? T’imagines que pacten el referèndum, que amb això convencen ràpidament Podem, que immediatament Ciutadans se’n van enfadats i que la setmana vinent hi ha govern a Madrid?

Vicenç Partal
Editorial Vilaweb

Se'n van fent a la idea a fora

Els EEUU ja debaten sobre la Independència de Catalunya




Els Estats Units han de defensar "rutes legals" i "democràtiques" cap a la independència davant dels moviments d'autodeterminació i han de considerar canviar la seva política actual de "només emfatitzar l'estabilitat i l'status-quo de les fronteres" i simplement tenir en compte "els interessos de l'estat original" per una que consideri també les conseqüències de la secessió.



És l'opinió de tres experts que aquest dimarts han comparegut al Comitè d'Afers Exteriors del Congrés dels Estats Units, concretament al subcomitè per a Europa, Euràsia i Amenaces Emergents, en un debat sobre la política nord-americana cap als moviments nacionals d'autodeterminació. El president i cofundador del Public International Law and Policy Group, Paul R. Williams, el professor del Dartmouth College Jason Sorens, i el vicepresident de Programes del German Marshall Fund dels Estats Units, Ivan Vejvoda, han recomanat un canvi en la política nord-americana vers als processos d'independència.

En la seva intervenció, Williams ha dit que "per tal de promoure pau i estabilitat a llarg termini és imperatiu que, al fer front a l'autodeterminació, els Estats Units canviïn d'una política que només emfatitza l'estabilitat i l'status-quo de les fronteres existents per una de sobirania guanyada". Segons aquest expert, això oferirà als EUA "una major flexibilitat" per gestionar "les aspiracions dels moviments d'autodeterminació nacional" i reduirà "la potencialitat de violència i inestabilitat política i econòmica".

Paul R. Williams defineix aquest model com la "devolució progressiva i condicional de poders sobirans i autoritat d'un estat cap a un ens sub-estatal d'acord amb la supervisió internacional". Segons diu, va ser aquest el sistema que es va seguir a Montenegro i Sèrbia, per exemple.

En el cas de Catalunya, Williams ha assegurat que si finalment s'opta per la independència, els catalans "buscaran el reconeixement internacional com a estat basant-se en la voluntat de la gent, no en les provisions de la Constitució Espanyola". Aquest expert ha defensat que el cas de Kosovo demostra que no hi ha "una prohibició legal contra la declaració d'independència d'un ens sub-estatal".

Williams ha indicat que la UE, que no té una política clara sobre la qüestió independentista, s'ha situat en una posició "impossible". En aquest sentit, ha assegurat que un reconeixement de Catalunya impulsaria els moviments independentistes a Bèlgica, Xipre, Eslovàquia o Romania, però que la manca de reconeixement provocaria "un conflicte econòmic congelat al cor d'Europa" que "eliminaria capital econòmic i polític a una Espanya fràgil". 

A més, es crearia un estat català que "mantindria l'euro com a moneda i on set milions de ciutadans podrien mantenir la seva ciutadania vivint fora de la UE". "El no-reconeixement es percebria com anti-democràtic. Seria extremadament difícil de justificar, tenint en compte que gairebé tres dotzenes d'estats han assolit el reconeixement de la UE en els darrers 25 anys", ha dit.

Per Ivan Vejvoda, del German Marshall Fund dels EUA, "una estratègia democràtica i amb normes en què les parts siguin capaces de trobar una solució pacífica és sempre la desitjable". Vejvoda ha assegurat durant la seva compareixença als EUA que Espanya és "un país a observar". L'expert ha indicat que tot i que l'interès inicial era el País Basc, avui és "el desig d'independència de Catalunya que està en ulls de tothom".

Segons ha dit, els últims resultats electorals a Catalunya "demostren que hi ha una creixent onada de parts de l'elit política catalana i la societat que volen la independència". Vejvoda ha plantejat que fins i tot si s'ofereixen més poders des de Madrid, una possibilitat que ha admès que no està confirmada, no queda clar si això aturaria el moviment independentista català, especialment perquè són "els joves" els que més l'impulsen.

El professor del Dartmouth College i col·laborador del Centre Maurits Coppieters Jason Sorens ha explicat al Congrés dels EUA que "un camí legal cap a la independència pot promoure la pau al restringir els moviments secessionistes i els governs centrals a aconseguir els seus objectius d'acord amb mitjans electorals i legislatius". Amb una via legal per a la independència, ha dit Sorens a Washington, "els secessionistes no tindran excusa per la violència". Sorens ha remarcat també que el govern central "sovint no es pot comprometre a respectar un compromís regional d'autonomia sense també concedir el dret a la secessió".

Sorens ha remarcat que és normal que en casos d'independència els EUA intentin mantenir-se al marge per no molestar l'estat en qüestió, però ha indicat que "un cop hi ha una declaració d'independència, el govern dels EUA no té alternativa i ha de respondre". "En aquest cas, el govern dels EUA podria considerar no només els interessos de l'estat original, sinó també els interessos de l'estat que se separa i l'efecte de la secessió en l'estabilitat regional", ha dit."Normalment, canviar una relació d'estat-a-nació a una de estat-a-estat redueix la violència", ha conclòs.

Font  Agència Catalana de Notícies (ACN)
Publicat a El Món