Article de Ramon Cotarelo

El moviment final de la partida

Aquest diumenge el Consell Polític de la CUP pren la decisió final sobre la investidura de Mas. No ha pogut continuar estirant-se la incertesa que s'ha portat al límit de l'atac de nervis i de la paciència dels assenyats columnistes de 'El País' i altra gent d'ordre, indignats que els esparracats tinguin veu i la facin servir. Estan literalment rabiosos que un dels seus, Mas, en qui concentren tota la seva maledicència, hagi creuat el límit que separa la política institucional, respectuosa amb els poders establerts, visibles i no visibles, per alinear-se amb els sectors més radicals. Per això el provoquen, intentant que perdi els nervis, dient-li que s'arrossega davant dels "antisistema".

En el fons, tota la peripècia des del 27 de setembre és com una escenificació de la relació entre la Realitat i el Desig de Cernuda. El desig de la CUP d'un procés que vagi a una catarsi, al mateix temps que permetés el naixement d'un Estat impecable. És la idea purificadora que concep la gènesi d'una cosa com un moment de revelació, el renaixement d'un paradís perdut pel joc mesquí d'aquesta fusta torta de la que estan fets els éssers humans. La possibilitat d'una creu i ratlla que deixi enrere les ombres del passat i ens encamini a un futur lluminós. El desig, aquest material humà "del que estan fets els somnis", segons Shakespeare. 

De l'altre costat, l'obstinada realitat segons la qual aquest naixement de l'Estat nou, aquest primer pas en l'epifania nacional, prové d'un passat d'aliances, negociacions, pactes i acords entre forces molt diferents, tant d'ordre polític com social, cultural, econòmic i fins i tot religiós. I, en definitiva, un acord difícilment llaurat, un equilibri amb vista a un objectiu comú que al principi semblava fràgil i, no obstant això, s'ha mantingut, donant prova d'una resistència que és la seva millor garantia de consistència futura. Si algú vol una prova de quina força pot tenir un govern independentista, que faci un cop d'ull a la resistència del seu nucli, la coalició de Junts pel Sí que ha resistit aigües tèrboles i agitades sense crisis que la posessin en perill. 

Com en tots els jocs d'envit, el termini per a la investidura i la formació del govern ha arribat al final, quan cal posar les cartes sobre la taula i les opcions semblen ser només dues: investir Mas o anar a noves eleccions al març. Bé hauria volgut el desig substituir la investidura de Mas per alguna altra fórmula que ajudés a visualitzar aquella imatge de 'palingenèsia' en què havia de venir al món a anunciar la nova República catalana. Però la realitat s'imposa a fer néixer allò nou d'allò vell com en un part costós o llançar de nou els daus de la sort a través de noves eleccions. 

Es tracta d'una consulta en la qual, en principi, ningú entre els independentistes estava ni està interessat, donada l'alta incertesa dels resultats. Només és ben acollida en el camp unionista i entre el seguidors de la monja Forcades qui explícitament prefereix les eleccions de març al president Mas. Una preferència que té una explicació en dos moments: en primer lloc, abans de Mas, qualsevol cosa, que és proposada d'una manera que no sona malament a oïdes de la CUP; en segon lloc, intentar aconseguir una mica de temps fins a articular una nova opció de "tercera via" que pugui encarrilar les coses de nou en un terreny més favorable al statu quo. Havent perdut les eleccions Catalunya Sí Que Es Pot, la nova fórmula d'En Comú Podem, esgrimint la reivindicació del referèndum, pot ser la forma més subtil i menys traumàtica de frenar el procés independentista i, després del resultat positiu de la "confluència" en les eleccions espanyoles del 20D, una opció viable i temptadora. 

Però no és només el previsible mal resultat de les hipotètiques eleccions de març el que fa que, en el fons, aquestes ja no siguin una veritable opció per a la CUP, sinó el fet que la seva possibilitat no hagi funcionat com a palanca per moure les posicions de Junts pel Sí en l'assumpte exclusivament simbòlic de la candidatura de Mas. El problema de recórrer a les amenaces en els processos de negociació és quan la part amenaçada és indiferent al compliment d'aquella. Des del moment en què Junts pel Sí accepta la possibilitat d'eleccions noves al març, la força negociadora d'invocar-les desapareix i, vist el mal negoci que es planteja, el moviment assembleari haurà d'adaptar el seu desig a la realitat. Entre altres coses per evitar que se li pengi el cartell de desbaratador i se li responsabilitzi d'un gir negatiu del procés que ajorni la independència a les calendes gregues. Perquè això serà el que passarà si, efectivament, d'un costat els independentistes perden l'oportunitat d'actuar en un moment especialment indicat de confusió en la política espanyola, amb mitja esquerra demanant un imprecís referèndum i l'altra mitja muntada ja al costat de la dreta al cavall de Santiago i tanca Espanya. I, d'altra banda, la indecisió permet articular un confús moviment populista de tercera via entorn d'En Comú Podem amb alguns tocs de lerrouxisme, sempre un perill que persegueix a Catalunya. 

Els valors, les conviccions i la fe en la força de les deliberacions espontànies de les assemblees i el vigor de la grass roots democracy ha portat la CUP a la paradoxal situació que la decisió hagi de prendre-la ara un òrgan col·lectiu, representatiu i reduït; en definitiva, sense ànim pejoratiu, un òrgan oligàrquic. Cuidi's l'organització que, al final, la decisió col·lectiva no acabi sent cosa d'una sola persona i es compleixi així el vaticini de Rosa Luxemburg quan avisava als bolxevics i la seva organització sovietista que el soviet seria substituït per un comitè i el comitè pel seu secretari general.

Article  Ramon Cotarelo

El Mon