Setanta-dos servidors del poble
Joan Lluís Lluís
article publicat a vilaweb
Des de Ponent han vingut uns brètols vestits de senyors i ens han calat foc a la casa. I ara la casa crema, però no truquem als bombers perquè no ens posem d’acord sobre qui ha de conduir el camió. La qüestió, és clar, és delicada. Hi ha qui només vol veure un conductor concret al volant del camió i hi ha qui gairebé acceptaria que el conduís qualsevol excepte aquest mateix conductor concret. I mentrestant les flames avancen. I mentrestant els brètols, veient que ens entossudim a no trucar als bombers, tornen a calar foc per aquí i per allà, per fer més esplèndid l’espectacle i destruir més ràpidament la casa.
No sé si, en política, el ridícul mata o no però em sembla evident que fa perdre credibilitat. És clar, aguantem, esperem, xiuxiuegem cada vespre allò que voldríem que fos un axioma matemàtic inalterable però que no és res més que una fórmula d’autosuggestió: ‘Mai algú que s’ha decantat per la independència de Catalunya no es farà enrere.’ Ah, no? N’estem segurs? Tan segurs com els quebequesos que van passar a frec del 50% del sí el 1995 i recorden aquella fórmula seva d’aquells anys: ‘La pregunta no és si el Quebec serà independent un dia, si no quan serà independent.’ I es desesperen, avui, en recordar-ho… Llavors, mentre esperem d’haver-nos posat d’acord sobre qui conduirà el camió dels bombers, fem cadenes humanes i ens passem galledes rovellades de mà en mà, un sistema d’eficàcia comprovada per a combatre qualsevol incendi.
I ara hauria de ser prudent perquè al capdavall jo, com que no tinc la nacionalitat espanyola, no vaig poder votar el 27 de setembre i, per tant, tècnicament parlant, el Parlament de Catalunya no em representa. Però la prudència, a vegades, ens fa ploradors. Llavors intento imaginar-me què deuen pensar els setanta-dos diputats independentistes del Parlament de Catalunya, dels quals estic convençut que cap ni un no dubtarà a l’hora de proclamar la independència. Què deuen pensar en aquestes setmanes de blocatge absurd i gegantinament contraproduent. Ja ho he dit i ho repeteixo de grat perquè estic segur que comparteixo l’opinió d’una majoria d’independentistes: la independència de Catalunya és més important a la vegada que qualsevol persona i que qualsevol veto a una persona.
I em vénen ganes de mirar als ulls, un per un, aquests setanta-dos diputats que des de fa més de dos mesos fan el llepafils. Molts el fan a desgrat seu, alguns altres amb una fruïció mal dissimulada. Els voldria mirar als ulls, tots, per entendre què deuen pensar. Perquè em semblava haver entès que si el poble de Catalunya els havia fet l’insigne honor d’elegir-los, i si els havia atorgat un sou i una posició social envejable, era exclusivament per a portar aquest país a la independència. El mandat és nítid. Exclusiu. D’aplicació immediata. Així doncs, per què us heu aturat, oh admirats setanta-dos diputats?
Per què us heu aturat si, a més, voleu acompanyar el procés definitiu cap a la independència d’un pla de xoc social? Aturant-vos, ajorneu també l’adopció d’aquest pla de xoc. Veig molt paradoxal que mentre allargasseu les negociacions siguin els més pobres i els més fràgils, aquells per qui és més urgent que es faci la independència, que hagin de suportar les conseqüències d’aquest calamitós parèntesi. Perquè mentre negocieu i negocieu, no només la casa crema, també s’instal·la l’hivern. I retardeu el moment en què podreu començar a votar lleis que ajudin els qui més ho necessiten. Per tot això no us entenc gaire, diputats, perquè amb la vostra elecció tan sols heu guanyat el dret de ser els servidors del poble. I el poble, el vostre amo, us ha donat un mandat d’una claredat enlluernadora, que es pot resumir en una sola paraula: obeïu. Obeïu el poble que us ha elegit, aquesta és la vostra missió, aquest és el vostre privilegi. Aquesta ha de ser la vostra obsessió. Deixeu, doncs, de perdre temps.
No sé si, en política, el ridícul mata o no però em sembla evident que fa perdre credibilitat. És clar, aguantem, esperem, xiuxiuegem cada vespre allò que voldríem que fos un axioma matemàtic inalterable però que no és res més que una fórmula d’autosuggestió: ‘Mai algú que s’ha decantat per la independència de Catalunya no es farà enrere.’ Ah, no? N’estem segurs? Tan segurs com els quebequesos que van passar a frec del 50% del sí el 1995 i recorden aquella fórmula seva d’aquells anys: ‘La pregunta no és si el Quebec serà independent un dia, si no quan serà independent.’ I es desesperen, avui, en recordar-ho… Llavors, mentre esperem d’haver-nos posat d’acord sobre qui conduirà el camió dels bombers, fem cadenes humanes i ens passem galledes rovellades de mà en mà, un sistema d’eficàcia comprovada per a combatre qualsevol incendi.
I ara hauria de ser prudent perquè al capdavall jo, com que no tinc la nacionalitat espanyola, no vaig poder votar el 27 de setembre i, per tant, tècnicament parlant, el Parlament de Catalunya no em representa. Però la prudència, a vegades, ens fa ploradors. Llavors intento imaginar-me què deuen pensar els setanta-dos diputats independentistes del Parlament de Catalunya, dels quals estic convençut que cap ni un no dubtarà a l’hora de proclamar la independència. Què deuen pensar en aquestes setmanes de blocatge absurd i gegantinament contraproduent. Ja ho he dit i ho repeteixo de grat perquè estic segur que comparteixo l’opinió d’una majoria d’independentistes: la independència de Catalunya és més important a la vegada que qualsevol persona i que qualsevol veto a una persona.
I em vénen ganes de mirar als ulls, un per un, aquests setanta-dos diputats que des de fa més de dos mesos fan el llepafils. Molts el fan a desgrat seu, alguns altres amb una fruïció mal dissimulada. Els voldria mirar als ulls, tots, per entendre què deuen pensar. Perquè em semblava haver entès que si el poble de Catalunya els havia fet l’insigne honor d’elegir-los, i si els havia atorgat un sou i una posició social envejable, era exclusivament per a portar aquest país a la independència. El mandat és nítid. Exclusiu. D’aplicació immediata. Així doncs, per què us heu aturat, oh admirats setanta-dos diputats?
Per què us heu aturat si, a més, voleu acompanyar el procés definitiu cap a la independència d’un pla de xoc social? Aturant-vos, ajorneu també l’adopció d’aquest pla de xoc. Veig molt paradoxal que mentre allargasseu les negociacions siguin els més pobres i els més fràgils, aquells per qui és més urgent que es faci la independència, que hagin de suportar les conseqüències d’aquest calamitós parèntesi. Perquè mentre negocieu i negocieu, no només la casa crema, també s’instal·la l’hivern. I retardeu el moment en què podreu començar a votar lleis que ajudin els qui més ho necessiten. Per tot això no us entenc gaire, diputats, perquè amb la vostra elecció tan sols heu guanyat el dret de ser els servidors del poble. I el poble, el vostre amo, us ha donat un mandat d’una claredat enlluernadora, que es pot resumir en una sola paraula: obeïu. Obeïu el poble que us ha elegit, aquesta és la vostra missió, aquest és el vostre privilegi. Aquesta ha de ser la vostra obsessió. Deixeu, doncs, de perdre temps.
Joan Lluís Lluís
article d'opinió publicat a vilaweb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada