dimecres, 30 de desembre de 2015

Intervenció a TV3

L'ANC exigeix l'acord entre JxSí i la CUP per evitar un "desgast innecesari"




El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha exigit aquest dimecres a Junts pel Sí i la CUP que tanquin l'acord d'investidura i que decideixin els òrgans de govern necessaris per arribar a un pacte sense haver d'"esperar fins a l'últim minut del 9 de gener, perquè és un desgast innecessari", tal i com ha apuntat en declaracions a TV3.
Sànchez considera que és un desgast immerescut per als ciutadans que han impulsat el procés sobiranista, per la qual cosa ha demanat "a tots ells, tant a la CUP com a JxSí, que siguin responsables i que tanquin l'acord que tenen sobre la taula ja d'una vegada".

"No entenem com després de tres mesos continuen sense acord", ha continuat el president de l'ANC. "No entenem que el que s'està fent ara no s'hagi pogut fer ja fa un mes i mig", ha criticat.

Font i Imatge: El Mon

dimarts, 29 de desembre de 2015

Proposta per anar-hi pensant....

OPCIONS DE L'ANC PER LLUITAR PER
 LA INDEPENDÈNCIA

Un sector de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) està promovent una consulta interna per impulsar una candidatura independentista unitària liderada per l'entitat de cara a unes eventuals eleccions catalanes al mes de març si no prosperés la investidura del president de la Generalitat. Es proposa una consulta la setmana que ve per determinar l'impuls de la candidatura, quan encara la CUP no ha decidit si investirà o no Artur Mas. De fet, aquest és un debat que ja havien forçat sectors de l'antic Secretariat Nacional liderats pels exdirigents Pere Pugès i Jaume Marfany, amb ascendència sobre el sector que ara promou de nou aquest debat intern.

Aquest sector ha forçat la convocatòria d'un Secretariat Nacional el dimecres 30 amb la intenció de posar sobre la taula la proposta. En el document es proposa una consulta interna a les bases entre el 4 i el 8 de gener per pronunciar-se sobre la proposta. El Secretariat extraordinari havia estat sol·licitat en previsió que l'assemblea de la CUP de diumenge decidís no investir Mas. L'empat i el nou ajornament de la decisió, però, fa aflorar un nou escenari que complica la presa d'una decisió per part del Secretariat el dia 30 quan la CUP encara no haurà resolt si investeix o no Mas.

El primer apartat del document insta a "impulsar una candidatura unitària i única de la societat civil i forces independentistes per presentar-se a les eleccions del març". 

En el segon apartat s'apunta que "es convidarà a participar en aquesta candidatura a tots els partits independentistes, així com totes aquelles personalitats que vulguin afegir-s'hi per portar el país a la independència".

El tercer apartat conté un clar advertiment cap als partits que no se sumin a la "candidatura unitària i única" que es propugna, ja que diu textualment: " Com que ja hem concedit als partits la seva oportunitat per conduir el procés i no han estat capaços, l'ANC serà bel·ligerant contra qualsevol altra candidatura que vulguin presentar aquests partits en les esmentades eleccions".

Si el resultat de la consulta als associats, en cas d'arribar-se a celebrar, fos majoritàriament favorable a la proposta, "el secretariat nacional ordinari de l'ANC del dia 9 de gener de 2016 a Vic adoptarà la proposta i farà un comunicat oficial, en aquest sentit, el mateix dia 9", explica el document. 

En l'últim punt del text, s'afirma que a partir del dia 11, l'ANC començarà a fer totes les gestions per dur a terme allò acordat.

Article opinió Carles Capdevila

La maduresa es demostra quan 
van mal dades



Article d'opinió de Carles Capdevila
 publicat al Diari ARA el 28 de setembre de 2015

¿DE DEBÒ que els mateixos que presumien de la revolució dels somriures quan tot anava de cara es poden permetre el luxe del tremendisme autodestructiu quan arriba la primera dificultat seriosa de moltes? ¿De veritat que aquells a qui queia la bava presumint de la maduresa del procés es poden comportar com criatures consentides quan les coses es giren i fer rebequeries que no porten enlloc? ¿Té lògica que després de treure pit sobre un projecte democràtic exemplar a Europa, quan la democràcia dóna resultats difícils de gestionar, comencem a renegar dels mecanismes i pretenguem engegar-ho tot a dida?

Som en un moment complicadíssim, que confirma la fragilitat i complexitat de la majoria que lidera el projecte, i que fa que els que han intentat frenar sense èxit l’avenç de l’independentisme es freguin les mans. I vet aquí que part de l’independentisme que se sentia protagonista de la història, que havia celebrat l’èxit abans d’hora, que col·leccionava àlbums on constava que “jo hi era”, ara proclama: “Ja ho he fet tot, aquí us quedeu”. Perdó? ¿“Tot” vol dir anar a unes manifestacions i votar quatre cops, i quan els teus no se’n surten començar a assenyalar-los i ridiculitzar-los i dir que els deixes tirats? La maduresa de debò, la revolució dels somriures de debò, el projecte democràtic de debò, comença quan tot es gira, els errors també són propis i toca aprendre’n, quan has de modular la velocitat, els aliats, la tàctica. Llavors és quan convenen persones pacients, resistents, empàtiques, intel·ligents, que busquen solucions. I fidels a les idees, que es defensen encara amb més convicció quan tens les de perdre, no només apuntant-te a carros guanyadors.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Carta oberta als nostres representants

Representants de JxS i CUP... Per dignitat i respecte.

Són les 20.53 del diumenge 27 de desembre. No vull esperar la roda de premsa(sense preguntes) de la CUP. 
Només escric quatre paraules des de la indignació i des de la vergonya.

Demano als responsables de Juns pel Sí de la CUP que, per dignitat i respecte, acabin amb aquest trist i decebedor sainet que porten tres mesos representant.

Per dignitat i respecte a l'independentisme en general.
Per dignitat i respecte als molts independentistes que durant anys i anys s'han jugat la llibertat i la vida per la llibertat.
Per dignitat i respecte a tota la gent que va organitzar i que va participar en les Consultes sobre la independència.
Per dignitat i respecte als milers i milers i milers de persones de la cadena humana del 2013, de la V baixa del 2014 i dels deu eixos de la República del 2015.
Per dignitat i respecte als més de 2.300.000 persones que el 9 de novembre de 2014 van desobeir l'Estat espanyol.
Per dignitat i respecte als prop de dos milions de vots que el 27 de setembre van decidir emprendre el camí de la independència.
Per dignitat i respecte als meus pares, i als meus avis i als meus besavis.... i als vostres pares, avis i besavis.
Per dignitat i respecte....

Senyors i senyores representants de Junts pel Sí i de la CUP, acabeu amb aquest ridícul i vergonyant espectacle que estem oferint a Espanya i al món sencer.

Acabeu-lo i acabeu-lo ràpid!





L'empat que ningú va preveure

Un empat increïble que allarga l’agonia
De tots els desenllaços previstos per a l’assemblea de la CUP el d’ahir no el va preveure ningú perquè les possibilitats matemàtiques que es produís un empat entre els favorables i els contraris a investir Mas eren realment ínfimes. Però el procés sobiranista ens ha ensenyat que qualsevol escenari és possible i que fer pronòstics és sempre agosarat. La CUP es va partir ahir per la meitat, amb 1.515 vots a cada banda, cosa que demostra que la fractura davant l’oferta de Junts pel Sí era real. I ara els dirigents cupaires tenen el repte de gestionar un resultat molt complicat sense tencadissa interna.

Però més enllà de la problemàtica interna, la CUP té ara una responsabilitat molt més gran, i és no permetre que aquest resultat, i la falta de decisió d’ahir, faci augmentar encara més la desafecció dels votants independentistes cap a un procés que no acaba de trobar la seva operativa política i que cada vegada està més a prop de caure en el ridícul. I l’experiència demostra que el crèdit és molt difícil de recuperar.

La CUP s’ha donat cinc dies més per trobar una solució. Francament, sembla difícil, amb aquest resultat, mantenir el veto a Mas, perquè és una decisió que abocaria Catalunya a unes noves eleccions i que suposaria donar tota la raó a una de les parts que ahir no es va poder imposar. A més, si alguna cosa va quedar clara ahir és que les eleccions serien més que mai el pitjor escenari de tots, també per als cupaires. Per contra, donar dos vots al procés, com va defensar David Fernàndez en un article a l’ARA, és avui l’única sortida de compromís. Bloquejar la investidura en aquestes circumstàncies equivaldria a deixar perdre tot el capital electoral aconseguit el 27-S.

En definitiva, la decisió sobirana de l’assemblea de la CUP, de forma involuntària -això sí-, va allargar ahir una agonia que ja fa massa que dura (ahir feia tres mesos de les eleccions plebiscitàries) i que amenaça de fer descarrilar el procés de manera definitiva. El temps s’acaba, i malgrat que una part del mal ja està feta, encara existeix una petita escletxa per redreçar el camí. I depèn dels dirigents de la CUP saber-la aprofitar o no.

Editorial Diari ARA

dimecres, 23 de desembre de 2015

dimarts, 22 de desembre de 2015

Declaració de la Comissió de la Dignitat






Comunicat de la Comissió de la Dignitat després de l’acord dels grups parlamentaris de les Corts de Castella i Lleó sobre els papers de Salamanca retornats a Catalunya. Aquest acord exigeix a la Generalitat de Catalunya que retorni a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca tota la documentació “indegudament rebuda des de 2006” i “tots els documents no restituïts als seus propietaris legítims”.
Des de l’Assemblea Nacional Catalana donem el ple suport a la declaració de la Comissió de la Dignitat 

Declaració de la Comissió de la Dignitat davant l’acord unànime dels grups parlamentaris de les Corts de Castella i Lleó sobre els papers de Salamanca retornats a Catalunya.
Las Comissió de la Dignitat davant l’acord unànime de tots els partits de les Corts de Castella i Lleó PP, PSOE, Podemos, Ciutadans i el Grup Mixt, dins del qual hi ha IU-Equo s’adreçarà a tots ells per a informar-los de la situació real del retorn dels documents a Catalunya i a les entitats i particulars de la resta de l’Estat.
  1. No hi ha documents retornats indegudament. El procés ha estat llarg i no s’ha retornat cap document que no hagi aprovat la Comissió mixta. I si n’hi ha hagut algun ha estat retornat immediatament en el procés normal que han dut a terme els tècnics d’ambdues institucions.
  2. Denunciem que la llei del retorn dels papers reconeixia el drets dels ciutadans, entitats, partits i sindicats de tots els territoris de la resta de l’estat a recuperar els documents que se’ls hagués espoliats. Dret que els va ser negat pel Ministeri en publicar un decret el 2008 que sense donar cap mena d’informació ni fer-ne difusió exigia que els ciutadans diguessin quina documentació se’ls havia espoliat, quan la immensa majoria dels afectats ignora que hi tingui documents. Fruit d’aquesta actitud només una família, la de Gonzalo de Reparaz va reclamar els documents del seu arxiu familiar i encara el Ministeri els el va denegar i ara el recurs està pendent de la decisió del tribunal Suprem.
  3. Encoratgem als grups parlamentaris de Castella i Lleó a demanar al Ministeri de cultura que satisfaci el dret dels ciutadans a recuperar els seus arxius familiars i institucionals espoliats i obrir un nou termini per a fer les peticions, fent-ne difusió i donant informació dels noms de les persones, entitats, partits i sindicats que hi tenen documents al fons de Salamanca per tal que puguin recuperar-los.
  4. Denunciem que el procés de retorn no s’ha conclòs ja que en la darrera transferència el 2014 el Ministeri va retenir una part important dels lligalls, cartell i banderes que la Comissió mixta Ministeri Generalitat havia acordat transferir i s’havia digitalitzat.
  5. Fins que no es transfereixi aquesta documentació no es podrà concloure tot el procés de publicitat i fer les gestions per a localitzat els titulars per a poder fer-ne la restitució, com s’està duent a terme actualment per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya.
  6. Denunciem que manca també el retorn a la Generalitat de documentació de Justícia i d’Ordre públic que l Ministeri es nega a retornar.
  7. També manca el retorn de documentació dels arxius institucionals de quaranta una ciutats i pobles de Catalunya entre les que hi ha Barcelona, Tarragona, Valls, Reus o Igualada.
  8. Tampoc s’ha retornat la documentació de l’arxiu institucional de la Generalitat que tenia el 1940 a la seu de París que no va ser requisada pels franquistes si no per la gestapo alemanya i que la va lliurar a l’ambaixada espanyola, tancant així un crim nazi contra la Generalitat que també comporta la detenció deportació a Espanya del president Companys.
Els informarem de tots aquests fets, ja que la situació és ben diferent del que sembla desprendre’s d’aquest acord i oferim el nostre ajut a les entitats i particulars per a col·laborar a que es restitueixi a tothom el fruït d’aquell espoli, ja que el fons de Salamanca no és cap Arxiu General de la Guerra Civil si no les escorrialles de les del prop del miler de tones de documents d’arreu de l’estat, que es van dur a Salamanca per tal de confeccionar un gran fitxer de tres milions de fitxes com a suport de la repressió sistemàtica del franquisme.

        Barcelona el 22 de desembre de 2015
         Comissió de la Dignitat

dilluns, 21 de desembre de 2015

Eleccions 20D2015

Com queda el mapa polític a Espanya
 i a Catalunya en les eleccions d'ahir diumenge 20 de desembre de 2015?



                        Resultats Eleccions Generals 20 Desembre 2015

dissabte, 19 de desembre de 2015

divendres, 18 de desembre de 2015

Resum de la setmana






LES EMPRESES QUE MARXEN I LES EMPRESES QUE VENEN
Dilluns 14 de desembre de 2015
 Fa moltes setmanes que sentim declaracions sobre la fuga d’empreses de Catalunya a causa del procés. Moltes d’aquestes opinions són interessades i parcials i la millor manera de contestar és amb dades i exemples concrets: sense anar més lluny, aquesta setmana Amazon ha anunciat que instal·larà al Prat el seu centre logístic de distribució per al sud d’Europa.

 ELS EMPRESARIS I EL PROCÉS 
Dimarts 15 de desembre de 2015 
També sentim dir que els empresaris tenen por als canvis i són conservadors; un exemple que ho desmenteix és el del president de la patronal vallesana CECOT, Antoni Abad, qui dimarts va recordar que la seva patronal sempre ha defensat el dret a consultar la ciutadania com un element de qualitat democràtica. 

HI HA TRENS QUE NOMÉS PASSEN UN COP A LA VIDA 
Dimecres 16 de desembre de 2015 
Els usuaris de Rodalies RENFE han patit aquesta setmana una nova Odissea per poder desplaçar-se. La xarxa ferroviària es desenvolupa de forma centralitzada i menysté l’economia i els treballadors. Mentre els 60.000 afectats pateixen retards crònics, el ministeri de Foment inaugura la línia d’AVE entre Madrid i Zamora en què només hi ha pujat 30 persones.

 UNITAT D’ACCIÓ A MADRID
 Dijous 17 de desembre de 2015 
Des de l’Assemblea vam reunir als partits sobiranistes i a les entitats per demanar-los unitat d’acció a Madrid després de les eleccions del 20D per a defensar el mandat democràtic del 27S i donar suport a totes les accions i decisions que emanin de les institucions catalanes.

 VINGUEM D’ON VINGUEM, ENS IMPORTA ON ANEM
 Divendres 18 de desembre de 2015 
El dia internacional del migrant és una bona ocasió per recordar que “vinguem d’on vinguem, ens importa on anem” i que la República Catalana només la farem si la fem entre tots. Com recorda el Director General per la Immigració, Xavier Bosch, en aquest article: “Catalunya, com a futur estat independent, ha de tenir un posicionament clar: ser un país obert”


dijous, 17 de desembre de 2015

Accions i objectius generals pel nostre present des de l'ANC


Per facilitar l'assoliment dels acords imprescindibles i, com a conseqüència, tornar a reprendre amb força el procés d'independència nacional, ens proposem dur a terme les següents accions:

1. - Cimera per la sobirania


Objectiu general: Denunciar atacs Estat, coordinar resposta de societat civil i forces polítiques, reforçar objectiu comú d'impulsar el procés, afavorir clima d'entesa entre tots els actors i fer visible la unitat.

2. Accions per la sobirania d'àmbit nacional i territorial

Objectiu general:
preparació de les accions de campanya per a la sobirania per tal de respondre als atacs de l'Estat, empènyer el procés i ampliar majoria social.

3. Taula d'entitats polítiques i socials pel pacte per la sobirania.
 Objectiu general: garantir la unitat d'acció de tots els agents implicats en la construcció de les estructures d'estat i en el procés constituent.

4. Accions de cara al procés constituent


5. Accions d'abast internacional.

Objectiu general: fer ressò i replicar/adaptar les accions per la sobirania.

dimarts, 15 de desembre de 2015

dilluns, 14 de desembre de 2015

Article de Joan Lluís Lluís


Setanta-dos servidors del poble
Joan Lluís Lluís
article publicat a vilaweb

Des de Ponent han vingut uns brètols vestits de senyors i ens han calat foc a la casa. I ara la casa crema, però no truquem als bombers perquè no ens posem d’acord sobre qui ha de conduir el camió. La qüestió, és clar, és delicada. Hi ha qui només vol veure un conductor concret al volant del camió i hi ha qui gairebé acceptaria que el conduís qualsevol excepte aquest mateix conductor concret. I mentrestant les flames avancen. I mentrestant els brètols, veient que ens entossudim a no trucar als bombers, tornen a calar foc per aquí i per allà, per fer més esplèndid l’espectacle i destruir més ràpidament la casa.

No sé si, en política, el ridícul mata o no però em sembla evident que fa perdre credibilitat. És clar, aguantem, esperem, xiuxiuegem cada vespre allò que voldríem que fos un axioma matemàtic inalterable però que no és res més que una fórmula d’autosuggestió: ‘Mai algú que s’ha decantat per la independència de Catalunya no es farà enrere.’ Ah, no? N’estem segurs? Tan segurs com els quebequesos que van passar a frec del 50% del sí el 1995 i recorden aquella fórmula seva d’aquells anys: ‘La pregunta no és si el Quebec serà independent un dia, si no quan serà independent.’ I es desesperen, avui, en recordar-ho… Llavors, mentre esperem d’haver-nos posat d’acord sobre qui conduirà el camió dels bombers, fem cadenes humanes i ens passem galledes rovellades de mà en mà, un sistema d’eficàcia comprovada per a combatre qualsevol incendi.

I ara hauria de ser prudent perquè al capdavall jo, com que no tinc la nacionalitat espanyola, no vaig poder votar el 27 de setembre i, per tant, tècnicament parlant, el Parlament de Catalunya no em representa. Però la prudència, a vegades, ens fa ploradors. Llavors intento imaginar-me què deuen pensar els setanta-dos diputats independentistes del Parlament de Catalunya, dels quals estic convençut que cap ni un no dubtarà a l’hora de proclamar la independència. Què deuen pensar en aquestes setmanes de blocatge absurd i gegantinament contraproduent. Ja ho he dit i ho repeteixo de grat perquè estic segur que comparteixo l’opinió d’una majoria d’independentistes: la independència de Catalunya és més important a la vegada que qualsevol persona i que qualsevol veto a una persona.

I em vénen ganes de mirar als ulls, un per un, aquests setanta-dos diputats que des de fa més de dos mesos fan el llepafils. Molts el fan a desgrat seu, alguns altres amb una fruïció mal dissimulada. Els voldria mirar als ulls, tots, per entendre què deuen pensar. Perquè em semblava haver entès que si el poble de Catalunya els havia fet l’insigne honor d’elegir-los, i si els havia atorgat un sou i una posició social envejable, era exclusivament per a portar aquest país a la independència. El mandat és nítid. Exclusiu. D’aplicació immediata. Així doncs, per què us heu aturat, oh admirats setanta-dos diputats?

Per què us heu aturat si, a més, voleu acompanyar el procés definitiu cap a la independència d’un pla de xoc social? Aturant-vos, ajorneu també l’adopció d’aquest pla de xoc. Veig molt paradoxal que mentre allargasseu les negociacions siguin els més pobres i els més fràgils, aquells per qui és més urgent que es faci la independència, que hagin de suportar les conseqüències d’aquest calamitós parèntesi. Perquè mentre negocieu i negocieu, no només la casa crema, també s’instal·la l’hivern. I retardeu el moment en què podreu començar a votar lleis que ajudin els qui més ho necessiten. Per tot això no us entenc gaire, diputats, perquè amb la vostra elecció tan sols heu guanyat el dret de ser els servidors del poble. I el poble, el vostre amo, us ha donat un mandat d’una claredat enlluernadora, que es pot resumir en una sola paraula: obeïu. Obeïu el poble que us ha elegit, aquesta és la vostra missió, aquest és el vostre privilegi. Aquesta ha de ser la vostra obsessió. Deixeu, doncs, de perdre temps.

Joan Lluís Lluís
article  d'opinió publicat a vilaweb

diumenge, 13 de desembre de 2015

Article Jan Canadell

“El setge del 2015″




photo credit: L1002111 Diada 2015 via photopin (license)


L’any que està a punt d’acabar-se no ha estat fàcil per als independentistes, però pot acabar molt bé si ens ho mirem amb certa perspectiva.

M’agrada comparar el procés d’independència amb una guerra armada, com pot ser qualsevol de les dues guerres mundials o la nostra guerra civil o fins i tot la guerra de successió. Qualsevol d’aquestes va durar anys, tres o quatre normalment, i no deu ser casual que un procés de canvi substancial com el que es pretenia en aquelles guerres requerís temps, estratègies, batalles guanyades i perdudes, i en definitiva, resistència i audàcia, a part, és clar, de bon armament.

Si això ho comparem amb el procés que viu el país, intuirem que també té una mica de tot plegat, i que si ho comptem, de fet ara som en el tercer any de batalles, després d’aquell inici que tingué lloc a primers del 2013 amb la primera declaració de sobirania, que, ben pensat, per a Espanya va ser tota una declaració de guerra. A partir d’aquell moment, hem tingut batalles molt sonades, com la del 9N del 2014, que, clarament, vam guanyar; la del 27S del 2015, que hem tornat a vèncer, i ara ens queda la del 20D, que, de fet, es juga en un territori llunyà, i sobretot ens queda la del pacte per investir nou govern. Si aconseguim això, un nou govern per continuar el procés segons el mandat de les urnes del 27S, tindrem una nova victòria que difícilment es podrà digerir a les files contràries de l’Estat opressor.

Entenc que hi hagi en aquests moments molts catalans desanimats, abatuts, emprenyats, però el que els dic és que, per una banda, hi ha motius per a l’optimisme que ara explicaré, i per l’altra, que si realment volen sacrificar quelcom per al procés, que pensin en els herois que van aguantar el setge del 1714 amb bombes i totes les incomoditats d’una guerra al segle XVIII. La guerra a la qual estem assistint ara no té ferits mortals, no suposa pèrdues irreversibles, ni greus conseqüències irreparables. En definitiva, ens estem independitzant mitjançant una guerra política que té víctimes, però, per sort, amb costos personals molt inferiors a qualsevol de les guerres mencionades. Tinguem, doncs, una mica de visió d’Estat; acceptem que el procés no és tan maco, ni tan ràpid, ni tan exitós com tots voldríem, però que a la vegada no genera les conseqüències negatives que van patir els nostres avantpassats als anys 30 del segle XX, a la guerra de successió o en els successius bombardejos que ha viscut el nostre poble per part de l’Estat opressor al qual pertanyem. No tenim dret a queixar-nos si pensem en els milers de caiguts en la lluita per la llibertat del nostre país, que dura, com a mínim, des de fa 300 anys.

Ara bé, quins son els motius que hi veig, per a l’optimisme? Doncs en primer lloc sembla que les converses entre Junts pel Sí i la CUP avancen bé i que hi pot haver investidura de govern, mesures molt clares a favor de les classes més desfavorides, i molt important, un pacte de govern. S’imaginen per un moment que, just després de les eleccions del 20D, els resultats a Espanya facin molt difícil un acord de govern a la capital i en canvi a Catalunya arribem a un acord per formar govern i declarar la independència en 18 mesos, o menys?

Crec sincerament que és el que passarà, i el país entrarà en una dinàmica que encara no hem vist, amb uns partits lluitant per veure qui la diu més grossa en contra de Catalunya mentre nosaltres avancem sense fre amb la construcció de les estructures d’Estat.

Evidentment, això encara seria més positiu si el 20D demostréssim a la comunitat internacional que l’independentisme segueix fort, com va passar a Escòcia quan, vuit mesos després del referèndum, arrasaven en unes eleccions nacionals obtenint 56 dels 59 diputats a Westminster. El missatge que Escòcia va donar al món tot i haver perdut el referèndum era clar: el procés seguia i en sortia reforçat. A Catalunya estem a temps a dir clar el 20D que el procés segueix ben viu perquè, tot i que al Congrés hi tenim poca feina a fer, el que sí que és molt important és donar un missatge clar a la comunitat internacional: el procés continua, la guerra s’està acabant i l’estem guanyant. Seguim vius i ho tenim molt a prop, ànims i a votar!

Joan Canadell
Empresari i escriptor
Font: lliureimillor.cat

Article de Ramon Cotarelo


“Qui marca els temps?”



Ramón Cotarelo. Catedràtic emèrit en Ciència Política de la UNED.


Naomi Klein es va fer justament famosa amb el seu llibre sobre “la doctrina del xoc”, en el qual explica les vies per les quals el capitalisme contemporani manté sotmès el món i preserva la seva taxa de guany. David Fernàndez, proposa un “pla de xoc” com a contrapartida a l’acceptació d’un govern català presidit per Mas que pot salvar la situació i treure Catalunya de l’impàs. El millor antídot contra un verí és el propi verí. Tot és qüestió de proporcions. El xoc depredador capitalista combatut amb un xoc regenerador anticapitalista.

Pot un hipotètic govern català finançar aquest “pla de xoc” salvador? Com sempre, quan es tracta de números tot és discutible. Hi ha qui recorre a l’estadística -ciència més trista encara que l’economia- per provar que no hi ha possibilitat, perquè la caixa no ho aguantaria. I el jutge Vidal, per la via exemplar, proposa que la CUP entri al govern, a la conselleria de Benestar, per veure si pot allargar els recursos fins a fer-los finançar miracles. Així i tot, l’assumpte és opinable. Darrere de tota decisió de política econòmica en trobem sempre una altra de política política. La qüestió és saber si voler és poder o no. I l’única manera d’esbrinar-ho és posar-se a treballar. Que s’adopti el pla de xoc i deixi pas a un govern presidit per Mas, que s’aproximen moments carregats d’incerteses i promeses, i qui marqui els temps tindrà més esperances d’arribar a port.

Estem en campanya per a les eleccions espanyoles. Junqueras (ERC) afirma que seran les últimes a les quals es presentarà la seva formació. Sens dubte, ell ho voldria, però que succeeixi o no dependrà de molts factors, entre altres, de l’habilitat d’aquesta mateixa formació per guanyar prou suport i fer-ho possible. En tot cas, ara com ara, queda descartada la via Claver en aquestes eleccions. Es presenten tots els partits independentistes o no, amb l’excepció de la CUP. I fan bé, perquè l’abstenció enviaria una representació catalana a les Corts més nodridament espanyola, o sigui, de dretes, i no per això Catalunya es lliuraria d’haver d’obeïr les decisions d’un Parlament, d’un fervent nacionalisme espanyol, format per una unió sagrada entre les camises velles del PP i els nous fletxes de Ciutadans als quals, intervenint la necessitat, s’unirien les camises vermelles del PSOE al crit pretesament ‘garibaldià’ de la unitat de la Pàtria.

Està bé arribar al 20 de desembre sense que el govern central i els seus camarlencs de l’oposició sàpiguen a què hauran d’enfrontar-se a Catalunya. Això vol dir que no podran utilitzar-la com a motiu propagandístic en les seves rivalitats sobre qui preserva més i millor la unitat d’Espanya. Qui afina més en la seva capacitat per “seduir”, “atreure”, “disciplinar”, “acoquinar” i, en definitiva, sotmetre els catalans.

Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui els marqui tindrà molt avantatge. Passades les eleccions espanyoles, es produirà la decisió de la CUP en assemblea, ja molt prop del final del termini. Si, com tot sembla indicar, hi ha un acord d’investidura que doni lloc a un govern que permeti evitar les eleccions anticipades, autèntica guillotina de les aspiracions nacionals catalanes, ens trobarem en una situació totalment inversa a la que tenim ara. El verí es combat amb verí i on abans hi havia un feble govern en funcions davant d’un poderós govern central amb majoria parlamentària absoluta, ara ens trobarem amb un fort govern català basat en un pacte “de xoc” i disposat a tot davant d’un feble govern espanyol en funcions i que, segons quins siguin els resultats del 20 de desembre, els serà més difícil constituir-se que el català.

Els últims quatre anys de desballestament del govern central espanyol no només han arruïnat el país, sinó que han empobrit la gent, empès a l’emigració els sectors actius, desmantellat l’Estat del benestar, han acabat amb la seguretat social, augmentant el dèficit públic i condemnant la població a un futur pitjor a curt i mig termini. També han destrossat l’armadura de l’Estat de dret. Una pràctica de corrupció, clientelisme, enxufisme i nepotisme sistemàtics d’un partit que és una associació d’acaparadors de rendes i espoliadors de tot allò que és públic. Són paràsits. Això ha triturat el funcionament de les institucions de l’Estat, des dels més alts poders públics a l’última pedania. L’administració no funciona pel seu compte, sinó per amiguisme i favoritisme; els tribunals estan polititzats i el Constitucional no té cap crèdit per ser el braç judicial d’un govern corrupte. L’Estat espanyol no existeix; és una carcassa temporalment habitada en alternança de governs d’un o un altre partits dinàstics amb les seves xarxes de clients, com en la primera restauració borbònica.

Però ara aquesta alternança promet implosionar i el 21 de desembre pot ser l’Estat qui es trobi en una situació molt pitjor que l’actual impàs català, i que no sigui capaç de constituir un govern estable. En aquest cas, no podrà fer front als requeriments d’un govern independentista amb ampli suport parlamentari i popular.

Qui controla els temps té una bona part guanyada.

*Article publicat a elMón (5/12/2015)

dissabte, 12 de desembre de 2015

Reunió SN a Ulldecona


L'ANC veu «molt possible»
 l’acord entre Junts pel Sí i la CUP
                           

                  




L’Assemblea Nacional Catalana veu "molt possible" l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir un nou govern i president de la Generalitat, segons ha assegurat aquest dissabte el president de l’entitat, Jordi Sànchez. "És l’únic escenari que contemplem", ha afirmat des d'Ulldecona, on ha dit que l’acord "no es tracta només d’escollir la presidència de la Generalitat" sinó de "garantir una majoria sòlida que permeti desenvolupar les bases de la república catalana".

Sobre la possibilitat que el vot independentista es desmobilitzi a falta d’un acord de cara les eleccions del 20-D, el president de l’ANC ha considerat que els comicis no es poden interpretar com "una segona volta de res". "Les forces polítiques han d’anar a Madrid a negociar les condicions democràtiques per exercir el dret a decidir i la construcció de la república", ha defensat Sànchez davant del secretariat nacional, que aquest dissabte fa una trobada ordinària.

El president de l’ANC ha insistit en el fet que l’Assemblea vol "un acord ràpid i de qualitat" i ha volgut expressar el "suport" tant a Junts pel Sí com a la CUP.

divendres, 11 de desembre de 2015

Article d'en Ramon M Piqué



Si tu no hi vas...



Si tu no hi vas, ells hi tornaran, i amb tota la força del món. Si tu no hi vas, hauràs d'aguantar l'insuportable somriure burleta de Soraya Sáenz de Santamaría quan digui que ara sí, que la comunitat autònoma on vius pot rebre la paga setmanal. Si tu no hi vas, el Govern del teu país haurà de seguir demanant caritat a Cristóbal Montoro per rebre els teus diners, prestats, i amb interessos. Si tu no hi vas, hauràs de suportar el sermonet colonial i paternalista de Jorge Fernández Díaz sobre el seny de los catalanes.
Si tu no hi vas, la N-340 seguirà sense arreglar, i els accidents d'aquells trams sense evitar. Si tu no hi vas seguiran faltant inversions en infraestructures. Si tu no hi vas hi haurà AVE a Burgos però el Rodalies que et porta a la feina seguirà arribant amb retard. Si tu no hi vas no vindrà el corredor mediterrani. Si tu no hi vas, 40 milions d'euros seguiran volant cada dia de l'any de Catalunya a España, per no tornar mai més. 

Si tu no hi vas, se seguiran aprovant lleis mordassa i lleis Wert, seguiran les agressions sistemàtiques l'escola catalana, a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra convivència. Si tu no hi vas, seguiran dient-te nazi, feixista, boig, separata, fracturador i corrupte cada dia de la setmana en alguna cadena de tv espanyola. Tot això mentre, amb cara greu, Rivera, Arrimadas, Girauta, Iglesias o Errejón van fent que sí amb el cap. 

Si tu no hi vas, patiràs un Estat en contra que no pot enviar-te els tancs, però si pot enviar-te jutges, fiscals, la UDEF i alguns periodistes. Si tu no hi vas, seguiran castigant-te per allò que votes. Si tu no hi vas, et seguiran refregant per la cara un Estado de Derecho, el seu, que no tolera que pensis diferent. Si tu no hi vas, diran que el procés d'independència s'ha acabat (de fet ja ho han dit). Si tu no hi vas, aniran a pel president de la Generalitat per posar unes urnes de cartró. I després aniran a per la Mesa del Parlament de Catalunya. I després, potser aniran a per tu (de fet ja ho han fet). 

Tot això, si tu no hi vas, esclar. Perquè, aquest 20D hi tornaràs, oi? 

PD. Si tu no hi vas, perquè estàs cansat o votar un altre cop et fa mandra, pensa en algú. Jo he fet aquest article pensant en el pare, patriota de primera hora, que avui fa 75 anys; va néixer el 1940, quan la dictadura tot just començava. El dia 20 de desembre anirà a votar per la independència de Catalunya, com sempre i en cada ocasió que ha pogut fer-ho. Com tu, espero.

Ramon M. Piqué
El Mon

Editorial Vicenç Partal


Una raó per a votar: tornar-los ingovernables



Fem una mica de política-ficció. Imaginem-nos que finalment hi ha acord per a formar un govern a Catalunya abans del 9 de gener i imaginem-nos també que les eleccions espanyoles del dia 20 deixen un panorama de difícil governabilitat. Com canviaria tot, de la nit al dia…

Què vol dir ‘difícil governabilitat’? Doncs que no siga fàcil tampoc per a ells, a Espanya, de formar govern. Imaginem-nos, per exemple, que el PP necessita imperiosament el vot de Ciutadans, que diu que no els votarà d’entrada. O, encara millor, imaginem-nos que entre PP i Ciutadans no arriben a la majoria absoluta de 175 escons. Difícilment hi arribaran PSOE i Podem, de manera que suposem que calguessen tripartits o governs en minoria, funcionant obligatòriament gràcies a l’abstenció de tercers.

La hipòtesi no és gens desgavellada. Agafant les dades del darrer CIS per la banda baixa, la suma de PP i Ciutadans dóna 183 escons –això és només 8 més que la majoria absoluta; molt just, doncs. La suma de PSOE i Podem dóna 100 diputats justos, que serien 115 si tots els diputats de Compromís, En Comú i la Marea acceptassen de sumar-s’hi. I queden a banda 28 diputats nacionalistes, bàsicament catalans i bascs (16 catalans, 11 bascs i un canari) més tres d’Esquerra Unida.

Insistesc que això és agafant la banda baixa i que és una enquesta. Però resulta que només que PP i Ciutadans perdessen vuit diputats respecte del sondatge, ens trobaríem amb un estat espanyol ingovernable. Perquè és molt difícil que els nacionalistes o el PSOE donen suport, ni que siga abstenint-se, a un govern de PP i Ciutadans.

I què passaria aleshores? Doncs que, de la mateixa manera que ara passa al Principat, els espanyols haurien d’estar primer tres mesos amb un govern provisional a Madrid i després tres mesos més per a convocar noves eleccions.

I ací és on torne a la tesi inicial: imagineu-vos si això passàs amb un govern format a Catalunya a començament de gener. Durant mig any llarg aquest govern català aniria duent endavant el procés cap a la independència sense que a Madrid ningú pogués exercir cap contrapès fort. I és evident que la situació política seria molt més que apassionant.

Sincerament, aquesta és la millor raó que se m’acut per a anar a votar independentista el 20-D: fer-los ingovernables…

Editorial: Vicenç Partal
Font: Vilaweb

dijous, 10 de desembre de 2015

Article d'opinió d'en Pere Cardús

Vuit veritats incòmodes sobre l’independentisme






1. S’han escrit desenes de fulls de ruta. Hem dedicat hores i hores a debatre totes les opcions, hipòtesis i possibilitats. Tothom té idees sobre què cal fer demà i quin pas hauria de ser el següent. Tants caps, tants barrets. Però en realitat, tal com diu Descartes al principi del ‘Discurs del mètode’, caminem com un home en una cambra fosca a les palpentes. Ningú no sap del cert què passarà demà passat ni com caldrà reaccionar. I no estem preparats per a conviure amb la incertesa. Ens han educat a voler tenir-ho tot controlat. I de la incertesa a la impaciència hi ha una separació molt prima.

2. L’atzar de la història va voler que coincidissin al capdavant dels partits polítics tres figures com Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez. Hem dit moltes vegades que l’evolució del procés d’independència no es podia explicar sense aquest triple factor. Però no hem dit mai que la segona fila és, en el millor dels casos, una incertesa absoluta. A tot arreu hi ha excepcions i casos de polítics honests i ben preparats. Però la capacitat política d’aquells tres animals no s’endevina en cap dels de la segona fila.

3. Sortosament, el criteri democràtic és prioritari en el moviment independentista. Això va fer que el 27-S es visqués com una victòria amarga. En unes eleccions es guanya amb escons, però la idea de plebiscit ens situava automàticament en la barrera mental del 50% de vots. L’èxit de la majoria absoluta parlamentària no va poder tapar la decepció de no haver superat la meitat més un dels vots emesos. L’independentisme té legitimitat per a governar segons el seu programa. I això vol dir el camí de construir un estat independent a Catalunya mirant d’aplegar tots els vots nous que siguin possibles per a arribar al final del trajecte amb més del 50% dels vots. Ser demòcrates és una qüestió de mètode i de resultats.

4. Si el 27-S va guanyar la independència, algú podia pensar que el 20-D no calia anar a les eleccions espanyoles. Però Catalunya encara no és un estat independent. De ganes d’engegar-ho tot a rodar, en tenim moltes. Però encara cal plantar batalla a tots els racons i fronts on es pugui. Cal aprofitar totes les tribunes i tots els altaveus. El 20-D cal anar a votar independència per evitar que ningú pugui parlar en nom nostre a l’estat espanyol i davant la comunitat internacional. Per comoditat i coherència, em quedaria a casa. Per responsabilitat i ganes de guanyar, caldrà anar a votar.

5. Ens perd l’estètica. És clar que volem fer les coses boniques i amb gràcia. Però hem d’acabar d’esmolar l’instint de guanyar. Diuen que Cruyff i Guardiola ens han canviat la mentalitat col·lectiva. I potser sí que és cert que han aconseguit que aprenguéssim a prendre la iniciativa. Però em temo que ens falta saber rematar. Sabeu aquells partits d’handbol en què els atacants es van passant la pilota de punta a punta sense acabar de fer res més? Doncs fem una mica això. Cal que aprenguem a clavar els queixals al coll i rematem la feina. Per guanyar cal queixalar.

6. La relació dels catalans amb el poder no és bona. Hem viscut tants segles contra un poder que ens anava en contra que hem desenvolupat una desconfiança patològica. El poder no és res dolent. Són els governants, que ho poden ser. I ens hem de tatuar una frase al front: ‘Sense responsabilitat i exercici del poder no hi ha llibertat possible.’ Els estats funcionen quan són capaços de complir i fer complir les lleis i les decisions preses pel poder democràtic que governa. S’ha de ser crític amb el poder. Cal vigilar de prop el poder. Cal posar límits al poder. Però no s’ha de ser contrari al poder per definició. Cal maldar perquè s’exerceixi amb sentit de la justícia i respecte.

7. Ens hem arribat a creure que l’independentisme era un estat irreversible. Hem sentit mil vegades que quan un esdevenia independentista no tornava mai enrere. Això ens ha fet creure que el procés acabaria bé per definició. Com si estiguéssim destinats a guanyar. I no és cert res d’això. Ningú no pot saber ara on serem com a poble d’ací a un any. Si no som capaços de concretar els acords que permetin d’exercir amb determinació el mandat democràtic i la majoria parlamentària, la cosa més normal és que comencem a perdre força en favor d’opcions que ara ens semblen carrerons sense sortida. No hi ha res irreversible en política, i cal no confiar-se gens.

8. Encara hi ha polítics, analistes i periodistes que es creuen i fan creure que els vagons dels trens que van per la tercera via poden incorporar-se a la locomotora de la via lliure. Però no és cert. Són vies que van en direccions contràries. Sí que pot passar que els passatgers d’un vagó decideixin de fer transbordament i canviar de vagó i de via. Però els vagons i els maquinistes ja fa temps que ho veuen clar i han engegat els motors. Fer creure que agafant un vagó que ara va en una direcció és possible acabar arribant a la destinació contrària és fals. No s’entén la metàfora? Doncs que l’invent dels Podems i els Comuns i tot plegat és un tren que va en la direcció contrària de la independència. Potser sí que algun dia arribaran a l’estació de la independència. Però ara parlàvem d’arribar-hi al segle XXI.

Pere Cardús  Cardellach
Font: Vilaweb

dimecres, 9 de desembre de 2015

Contra la Corrupció

Un Parlament amb parets de vidre

Vivim moments transcendentals. Ens toca demostrar amb fets, des del primer dia, que aquesta legislatura constituent desembocarà en la construcció d’un país més just, més pròsper, més democràtic i més net.







CARME FORCADELL
Presidenta del Parlament Català
9 de desembre de 2015

Encarem una legislatura transcendental, la més important des del restabliment del Parlament, l’any 1980. Una legislatura en què hem de donar resposta als reptes socials d’un país castigat per la crisi econòmica i una creixent desigualtat, per un desequilibri fiscal insòlit a Europa i per unes finances intervingudes. És també la legislatura en què avançarem en la construcció d’un país nou, que ha de comptar amb la participació de totes les sensibilitats de la societat catalana. Un país més just que hem de començar a construir des d’ara mateix.


Per assolir aquests reptes immensos cal passar per la investidura d’un president de la Generalitat i per la formació d’un govern que permeti desenvolupar en totes les seves capacitats i potencialitats l’activitat parlamentària. I és precisament perquè el que hi ha davant és tan important que les formacions polítiques estaran a l’altura del moment històric i acabaran trobant els punts en comú necessaris per arrencar definitivament una legislatura apassionant. La societat catalana ha demostrat nombroses vegades la seva capacitat per posar-se d’acord, per trobar-se i unir-se en la diversitat quan els objectius s’ho valien. És l’hora que la política torni a mostrar la mateixa capacitat d’entesa.

Les negociacions en curs, però, no impedeixen que ens centrem en els passos que marcaran l’inici d’aquesta legislatura. I aquest dimecres, Dia Internacional Contra la Corrupció, ens hem de mirar a l’espill com a país per saber corregir els errors que hem comès i per conjurar-nos perquè no es repeteixin. Catalunya no està exempta de la xacra de la corrupció política i és per això que, més enllà de discursos i bones paraules, els representants polítics hem de generar els mecanismes de control necessaris per eradicar-la o fer que tendeixi a zero.

Aquesta ha de ser també la legislatura que suposi el principi de la fi de la corrupció política a Catalunya. Hem d’utilitzar totes les eines possibles per impedir les males pràctiques i per condemnar els corruptes de la manera més àgil i eficaç possible, ja que la lentitud de la justícia no només beneficia els culpables, sinó que perjudica enormement aquelles persones innocents que estan immerses en processos eterns que embruten el seu nom.

El Parlament compta amb una nova eina en aquesta lluita: la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Aquesta llei va comportar la modificació del reglament del Parlament al juliol, i ara és el moment de desenvolupar-lo i aplicar-lo. La transparència és el gran antídot contra els espais foscos i opacs, l’ecosistema ideal per prevenir, descobrir i combatre la corrupció. Transparència significa més obertura, més informació, un control millor i codis més clars perquè la ciutadania conegui les activitats dels seus representants polítics. Significa, en definitiva, tenir un Parlament amb parets de vidre.

Un dels elements més destacats que comportarà aquesta llei en l’àmbit parlamentari és l’aprovació del codi de conducta dels diputats. A més de la publicació de la declaració de béns dels diputats, que ja s’ha fet efectiva, aquest codi regularà les situacions de conflicte d’interessos, el compliment de les obligacions derivades del règim d’incompatibilitats i el pro cediment i les conseqüències en cas d’incompliment. Aquestes i altres informacions i documentació del Parlament es publicaran al Portal de la Transparència.

La llei suposa també un avenç en la regulació dels grups d’interès i el foment de la participació ciutadana. El registre de grups d’interès permetrà normalitzar les relacions d’aquests grups amb l’administració, fer-ne públiques les trobades amb els diputats i marcar les normes que han de complir. D’altra banda, la modificació del reglament del Parlament ha introduït l’obligació d’incentivar la participació ciutadana en la tramitació d’iniciatives parlamentàries. Una mesura per apropar l’activitat parlamentària a la ciutadania i a les entitats del país.

Només amb aquestes normes no acabarem amb la corrupció, és cert. Sabem que la lluita contra la corrupció és tenaç i constant, i que les institucions públiques l’hem de liderar amb el suport i l’acompanyament de la ciutadania. Però la llei de transparència i el seu desenvolupament són un pas més en aquesta lluita i ens serveixen per mostrar la nostra voluntat de ser implacables amb la corrupció.

Vivim moments transcendentals. Ens toca demostrar amb fets, des del primer dia, que aquesta legislatura constituent desembocarà en la construcció d’un país més just, més pròsper, més democràtic i més net. Fer-ho possible és a les nostres mans, a les mans de tots i de totes, i depèn només de nosaltres que sigui una realitat.

dimarts, 8 de desembre de 2015

Eleccions 20D


Pacte Social contra la Corrupció

L’ANC s’adhereix al Pacte Social contra la Corrupció impulsat per Parlament Ciutadà

L’acte de signatura del pacte es celebrarà demà dimecres 9 de desembre, dia mundial contra la corrupció, al Parlament (12.00)



L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’adhereix al Pacte Social contra la Corrupció, promogut per Parlament Ciutadà, al qual també s’han sumat diverses organitzacions ciutadanes i partits polítics.

L’acte de signatura del pacte es durà a terme a la sala grups del Parlament de Catalunya el pròxim dimecres 9 de desembre, dia mundial contra la corrupció, a les 12.00 del matí i comptarà amb la presència dels partits polítics i les organitzacions ciutadanes que el subscriuen, entre elles l’ANC, que serà representada pel seu president Jordi Sànchez.

El 9 de desembre és el Dia mundial contra la Corrupció designat per l'Assemblea General de Nacions Unides per recordar la importància de la lluita contra aquesta xacra i per convidar tots els estats a signar la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció.

La coincidència d'aquesta data internacional en ple inici de la legislatura, en un moment en què la lluita efectiva contra les causes estructurals de la corrupció és un dels temes clau, un dels reptes transversals a totes les forces polítiques i socials, fa que plantegem la signatura d'aquest Pacte en aquest moment.

De moment, han acceptat aquest compromís la majoria dels partits amb representació parlamentària i una trentena d'organitzacions, col·legis professionals, taules, federacions i plataformes ciutadanes entre les quals s’inclou l’Assemblea Nacional Catalana.

Font: Llibertat.cat

dilluns, 7 de desembre de 2015

Eleccions 20 desembre


No és hora que l’ANC demani el vot per a Democràcia i Llibertat i ERC?


Ens agradi o no Albert Rivera té raó quant vol convertir les eleccions del 20-D en unes noves eleccions plebiscitàries: “si tenim un vot més, hem derrotat als independentistes i podem dir que el procés s'ha acabat”. Tenint en compta que la CUP no participa a les eleccions espanyoles i que segons sembla obre la porta a un campi qui pugui dels seus votants, queda clar que tant sols dos partits defensen el procés independentista, Democràcia i Llibertat i ERC, la resta per activa o per passiva s’hi oposen.

Ni tant sols Podemos i els seus satèl·lits regionals aposten clarament per la independència, parlen d’un referèndum “impossible” mai tindran majoria per aconseguir-ho i tant sols defensen la consulta en clau mediàtica. Davant de l’actual situació de “crisi” o manca d’acord entre Junts pel Sí i la CUP per tirar endavant el govern català de transició toca que la societat civil (ANC, Òmnium, AMI i altres), veritables impulsores del procés torni a donar la cara, malauradament el 20-D torna a ser una prova del cotó, o guanyem i seguim endavant o perdem i tenim un nou mur per saltar.

Tant costa que l’ANC i la resta d’entitats de la societat civil instin a votar en clau independentista? No té cap sentit seguir veient passar els fets i seguir en silenci. Tant costa demanar el vot per Democràcia i Llibertat i ERC? Els únics vots en favor de la independència.

Editorial Directe.cat
dilluns 7 de desembre de 2015

diumenge, 6 de desembre de 2015

Entrevista a Jaume Soler


Jaume Soler:

 ‘Espero de la CUP la responsabilitat 
del moment històric’
Entrevista a un dels fundadors de la CUP i ex-batlle d'Arbúcies




Font: Vilaweb

dissabte, 5 de desembre de 2015

L'independentisme davant de les eleccions espanyoles

L'indepentendisme desmobilitzat pel 20D?

Jaume Marfany, en un article a la Tribuna, ens explica com d'important és, un cop més, el paper de l'independentisme en aquestes eleccions del 20 de Desembre:

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l'independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions....

...Potser abans de res, cal exigir a l'ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l'única resposta de l'ANC sigui: "l'escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l'acord i la formació d'un govern fort i estable." A més, torna a repetir l'error del 27-S i, amb l'argument de la transversalitat, s'inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l'ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l'Assemblea. Necessitem l'ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l'ANC combativa, l'ANC disposada a tot, l'ANC que té com a únic objectiu la independència. L'ANC que és capaç de mobilitzar l'independentisme.....

divendres, 4 de desembre de 2015

dijous, 3 de desembre de 2015

dimecres, 2 de desembre de 2015

El TC i la Resolució


I el nostre govern en funcions 
diu que el desobeirà!!!!
Si senyor...!!!!
el TC no és el nostre tribunal. 
Per dignitat !!!!



Neus Munté adverteix: 
"La decisió del TC no atura els efectes polítics de la resolució"
La vicepresidenta assegura que l'anul·lació "no torçarà la voluntat majoritària" sorgida de les eleccions catalanes.


       La decisió del TC no tombarà la voluntat majoritària de les urnes

      La declaracio ndependentista aprovada al parlament es manté inalterable/

Proposta de David Fernández de la CUP

David Fernàndez proposa que la CUP cedeixi dos vots per a investir Mas





“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.

De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.

El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.

Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.

Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.

Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.

Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.


David Fernàndez 
Diari ARA
Opinió