dimarts, 27 de juny de 2017

Un poble que no es deixarà trepitjar mai més


Resposta a algunes preguntes


Què passaria si s’ordenés la suspensió de l’autonomia pels procediments legals –ara que encara no hem sortit del seu marc legal– i nomenessin Enric Millo president durant un dia? I què passaria si aquest dia de presidència Millo dissolgués el parlament i convoqués eleccions?

Em sembla que la pregunta necessita resposta. Quina pot ser la resposta? D’entrada podríem respondre que no la sabem perquè no tenim cap bola de vidre! Nogensmenys, tot i que ja hem entrat en el terreny de la incertesa, em sembla que podem respondre la pregunta, fins i tot sense bola de vidre.

Passaria que tots ens faríem un bon tip de riure. El Millo no només no podria parar res, sinó que ho precipitaria tot. Algú creu seriosament que un Millo pot tenir autoritat, i el que és més important, qui la hi reconeixeria? Què faria el senyor Millo un cop hagués estat nomenat “President”? President de qui? President d’on? De casa seva? Dels seus amiguets? Riuríem molt!

Ras i curt, aquesta possibilitat és esperpèntica! Em sembla que si passés, no hi hauria hagut mai al món una decisió que de manera tan clara i contundent hagués quedat en paper mullat!

Fem-nos una altra pregunta: què passarà —no que passaria— què passarà quan els 72 diputats i el Govern de Catalunya, els únics elegits democràticament pel poble, segueixin al seu lloc exercint les seves funcions, i milers i milers de catalans surtin al carrer a celebrar la ficada de peus a la galleda més monumental del govern espanyol?

Què passarà per exemple si l’estat espanyol treu l’exèrcit al carrer, pren el comandament dels Mossos o porta policia espanyola a Catalunya? O què passarà si l’estat espanyol, saltant-se la seva sacrosanta constitució, intenta imposar la seva llei exercint la violència?—l’única força real que té, l’única que sap fer servir i la que ha fet servir sempre a Catalunya?

Saben què passarà? Res! Bé, res res, no, passaran coses i no menors, però res que faci encallar el procés de secessió que ja hem iniciat. Res que l’aturi. Estarem uns quants dies, els que calgui, ocupats, enfeinats, potser haurem d’aturar momentàniament les nostres activitats quotidianes per deixar ben clar que a Catalunya no hi mana cap Virrei, per fer saber a Europa que té un problema democràtic de primer ordre, que ha topat amb un poble que ha dit prou —no com ho va dir Grècia, no, prou de debò—. Un poble que no es deixarà trepitjar mai més perquè sap que té raó, perquè és seriosos, honrat, treballador, democràtic, … Un poble pacífic, d’arrels profundament democràtiques. Un poble que té dignitat, memòria i fermesa. Un poble carregat de raons i de coratge.

I llavors què? Llavors amb quin costat s’alinearà la UE? Amb el de la força bruta i la violència o amb el de la democràcia? Amb el de l’autoritarisme o amb el del sentit comú i el diàleg? Aviat ho veurem. No se’n vagin gaire lluny!

Àngels Folch
SN ANC
Font: L'Unilateral

Hi ha qui s'omplen la boca d'apel·lacions...


Fins quan és vigent la legalitat?

Començarem pel final: arribats al punt on som, l’única sortida decent és que siguem convocats a un referèndum perquè decidim si volem continuar essent súbdits del regne d’Espanya o preferim esdevenir ciutadans d’una nova república catalana. I és l’única sortida decent perquè l’alternativa que ens proposen sense dir-ho és que acotem el cap. I ja deveu suposar què comportaria això: rendició i represàlies. I em sembla tan obvi, que cada vegada que sento algú que ensopega amb peròs fins a trencar els ciris em surt de dir-li que els porti a Madrid, ja sigui al govern espanyol, al tribunal constitucional o a les corts, perquè hi facin llum, que prou que en necessiten. M’explico.

El president i el vice-president es reuneixen amb Xavier Domènech, cap visible dels comuns, per informar-lo sobre el referèndum que es convocarà el dia 1 d’octubre. I Domènech surt de la reunió amb el seu ciri trencat: afirma que l’1-O serà una mica més que un 9-N, però no prou referèndum per falta de garanties. I jo dic: ara de seguida exigirà sense ambigüitats aquestes garanties al govern espanyol. I dic encara: i quan el govern espanyol, en comptes de respondre-li, faci veure que fa l’orni mentre no deixa de posar bastons a les rodes i querelles contra tothom que piuli, Domènech reconeixerà que no hi ha més remei que donar suport sense condicions al nostre govern perquè el referèndum de l’1 d’octubre tingui les màximes garanties que entre tots li puguem donar. Però no. Sinó que retreu si més no implícitament al nostre govern que no sigui capaç de donar les garanties que ell voldria i denuncia que la unilateralitat no és el camí. I jo torno a dir: mira noi, davant la reducció –aquesta sí que és unilateral– de la legalitat vigent a una gàbia on no et pots ni bellugar, tens el deure moral d’actuar. I per això, a falta d’alternativa, no hi ha més remei que fer el pas, oi, Domènech?: el referèndum de l’1 d’octubre ha de ser el nostre referèndum, el referèndum de tots, sense tebieses ni complexos.

Dies després, Mònica Terribas entrevista a la ràdio Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i representant de la flamant quota catalana de la nova executiva del PSOE. I fa un diagnòstic que no ens sorprèn, tot i que és sorprenent. En síntesi, un ciri trencat que es pot resumir així. Cal una solució política a un problema que és polític: d’acord. Però ella diu que Catalunya no té el dret d’autodeterminació, emparant-se en la doctrina convencional de l’ONU: ai, caram, i també val fins i tot quan tres quartes parts de la població ho volen? Aleshores, quina deu ser la solució política? Que es rebaixi la tensió i s’iniciï el diàleg, diu: ben vist. Però, segons Parlon, això requereix un canvi d’estratègia del govern català. Ai, caram!, em torna a sortir de dir. A mi em semblava que qui no seu a parlar, ni tan sols d’allò que és inexcusable (cal que recordem el cas dels mossos?), és el govern espanyol. Doncs, li diria a Parlon, per què no et plantes davant els teus perquè exigeixin a Rajoy i la seva cohort el canvi d’estratègia que depèn d’ells? Trobo impressionant l’obstinació del PSC a encastellar-se en una realitat paral·lela, instal·lats en el mantra que la solució de tot és la reforma federal de la constitució. I jo dic que no: la solució no la tenen ells, en tot cas que ens la proposin i ja votarem si la preferim a d’altres. Posem-hi que a la independència. Ho podríem decidir l’1 d’octubre, per exemple, oi, Parlon?

N’hi ha molts que s’omplen la boca d’apel·lacions a la legalitat vigent, com si hi hagués cap llei que pogués decidir qui som, com ens sentim i què volem ser. Però no hi és. Quan la llei desenfoca la realitat fins a provocar un atzucac en comptes d’oferir vies de solució als conflictes, demostra la seva inutilitat i clama perquè la deroguem o la modifiquem. I aquest és el punt on som. Davant l’evidència sostinguda en el temps que cap a tres quartes parts de la població de Catalunya vol ser consultada en referèndum sobre el propi futur, impugnar-ho apel·lant a les legalitats vigents més aviat evidencia que, de facto, de vigents ja no ho són gaire. I si no són canviades ordenadament segons els procediments establerts, al final serà la realitat mateixa, cansada d’estar desenfocada, que els vessarà per sobre regirant-les. Un dia qualsevol. Com ara l’1 d’octubre que ve. Fins al punt que fins i tot The New York Times ho ha vist. Per què deu ser?

Oriol Izquierdo
Font: Vilaweb.cat

dissabte, 24 de juny de 2017

Recull fotogràfic de l'arribada de la Flama a Sant Joan Despí




















"Es pensen que atemorir....serà fàcil"

Només criden per veure si ens fan callar

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”

Joan Fuster

Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.

Passa que la memòria és sempre una punyetera coctelera i una estranya teranyina: refugi de futur o mirall del temps, que empresona i allibera alhora, segons com s’empri. Conflicte en safata i en plata: ¿es pot o no es pot respectar la voluntat política majoritària del 80% de fer un referèndum democràtic? Paradoxa cridanera de doble moral i cinisme al buit: en privat i distància curta sempre reconeixen el que neguen en públic. Que sí, venen a dir; que sí, que convocar un referèndum és perfectament legal; que sí, que només cal traspassar la competència; que sí, que la claredat canadenca i el model escocès; que sí, el debat sobre la globalització i les sobiranies compartides -que significa voler compartir-les, no pas que te les endossin via imposició-; i que sí, fins i tot estan convençuts que si fessin una bona campanya podria guanyar el no amb prou marge; i que sí, cireteta final, que l’Estat és un neuròtic absent, que arriba massa tard i amb el swing del garrot. Ni proposta ni projecte: paloytentetieso.

Dialècticament també neguen en públic el mur que sempre sostenen i esgrimeixen en privat per impedir-ho tot: 'la unidad de España. Y punto'


Fins aquí, rai. Però quan grates, plou. I aleshores?So what? Na und? Et alors? Aleshores toca el torn tragicòmic del lacònic però. El del però únic, unívoc, uniformitzador i unidireccional d’un no ancestral. Dialècticament també neguen en públic el mur que sempre sostenen i esgrimeixen en privat per impedir-ho tot: la unidad de España. Y punto. Que no és cap principi democràtic, sinó un dic nacionalista basat en la persistent negació dels altres. Que no és cap raó democràtica, sinó el martell metafísic d’heretges que sempre ens colpeja i ofega. Bou per bèstia grossa, la cantarella de fer-nos empassar que democràcia, sobirania i gairebé progrés mundial passa -qui ens ho havia de dir- per la sagrada i indissoluble unidad de España, por la Gracia de Dios y las Cloacas del Estado, esparvera. Però ull viu; és el pa que s’hi dona; el que invocaran com a sagrada escriptura de la cridòria del nacionalisme d’estat i el que atiaran constitucionalment com terrible acte de fe inquisitorial.

Ahir, enmig de tot plegat, Núria Parlon es demanava a la ràdio pública: “Al final acaba sent una mena de joc de provocacions: «Arribem fins al final perquè s’apliqui el 155 i així ens carregarem de raó». Però quina raó?, quines raons?” Bé, la raó és elemental: la raó democràtica de la llibertat política catalana, la que va quedar atrapada al laberint del 1978. La provocació continuada és la humiliant insistència a negar-la per terra, mai i aire. Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què, doncs?

També són les raons -raonades i raonables, en positiu constructiu- d’alguns patrimonis comuns de les esquerres catalanes. Quines raons? Doncs les de Pallach: “Cap ciutadà no és lliure si el seu poble no ho és”. Les de Comorera quan recordava que som el que som encara “per coacció”. Les d’Andreu Nin quan escrivia que “el dret dels pobles a disposar lliurement del seu destí s’accepta o es rebutja, però discutir-lo és un atemptat a la democràcia”. I, per descomptat, les de Rafael Campalans quan recordava que “política és pedagogia”, que si la tirania fa “esclaus per fora” la demagògia fa “esclaus per dins”. El mateix Campalans que recordava que “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure; no és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Memòria punyetera també: l’assassinat estalinista de Nin, la solitud ostracista de Comorera decretada pels seus o l’oblit de Pallach i Campalans formen part, malauradament, d’aquest país. I ens va com ens va.

Demanar al feble que accepti la llei del fort no entra en cap tradició emancipadora i transformadora


La vella memòria evidencia avui -ara i aquí- el dilema actual del tauler polític: demanar al feble que accepti la llei del fort no entra en cap tradició emancipadora i transformadora; demanar garanties als qui les voldríem totes i no a qui no en vol cap és nyap i trampa; sostenir que millor esperar Godot és autoderrota. Memòria antídot, el 1964 i des de París, Juan Goytisolo - in memoriam- escrivia a L’Expres “ On ne meurt plus à Madrid”. Una crítica anticipada al triomfalisme exuberant del PCE de Carrillo, a les anàlisis caduques sobre la dictadura sense atendre els canvis de fons i a l’alarmant manca de debat. Molt ha canviat la societat catalana i espanyola -molt més del que alguns voldrien, molt menys del que molts desitjaríem- però alguns només volen que torni el passat, vivint com viuen del negoci de l’antic règim.

Voldran dur el debat al miratge balcànic de l’enfrontament, quan aquí, per sort, l’única confrontació que tindrem és quanta democràcia ens deixen construir i com ens ho farem per autotutelar-la. Voldran dur el debat, així serà el trencaclosques de la seva feblesa, al terreny dels efectes i les conseqüències i no a les arrels de les causes i els motius. Però fins i tot en aquest terreny adobat d’alarmisme polaritzant i paralitzant és on cal guanyar més el debat. Perquè el que es dirimirà de debò és si tot resta igual o no. Fuster, el solitari de Sueca i 25 anys després, era i és portador de raons: que sí, que només criden per veure si ens fan callar. I, com sempre abans, la llibertat comuna depèn de no fer-ho: no callar, no emmudir, no desistir, no defallir. Bon solstici -tossut i alçat- d’estiu. Que el sol encara surt per a tothom.

David Fernández
Font: Ara.cat

divendres, 23 de juny de 2017

La unió d'un poble

Manifest i imatge de la Flama segons la Condeferació de Països Catalans.





FLAMA DEL CANIGÓ


MISSATGE DE SANT JOAN 2017


Estimats connacionals,




Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d'Andorra, de l'Alguer.
Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l'antiga festa: per sempre més l'han catalanitzada. 
Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l'empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble.
El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d'ocupació, de mutilació del país, de suplantació de la nostra identitat mil•lenària. El nord-català Gilbert Grau deixà ben clar el 1987 –fa just trenta anys enguany– els reptes: és la «Flama de la nostra Catalunya sempre més encesa per a portar el missatge de pau i germanor necessitat pels pobles que l'envolten. Missatge d’afirmació independentista… missatge de determinació per … fer entendre que Catalunya vol ser present a Europa, sobirana i mestressa del seu destí». 
Des de llavors amb la Flama afirmem el que volem: l'alliberament nacional i social de la nació sencera. 
Amb la Flama exigim el respecte dels drets fonamentals internacionalment reconeguts com el dret de votar i decidir el nostre futur en cadascun dels territoris catalans. 
Amb la Flama fem pinya i exigim per una part de la nació, el Principat de Catalunya, la República catalana, el nostre estat independent.
Amb la Flama sabem el que volem construir: la Confederació dels Països Catalans. 
La Flama il•lumina el camí: tots solidaris cap a la llibertat. 
Mantenim encesa la flama del Canigó per preservar el nostre poble. El futur és nostre, construïm-lo!
Visca Sant Joan, la Festa Nacional dels Països Catalans! 
Visca la Flama del Canigó, símbol de la nostra unitat i unió! 

Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans

dijous, 22 de juny de 2017

Ens volen callats i messells, però s'ha acabat!


Voleu garanties?


El Govern explicarà els detalls tècnics i legals del referèndum d’aquí dotze dies, en un acte en el qual intervindran el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. Serà el 4 de juliol. (Casualitat o no, el 4 de juliol sembla una picada d’ull al calendari, perquè és el dia de la independència dels Estats Units). 

També s'obrirà una web on es resoldran dubtes i s'especificaran les garanties del referèndum. La web es dirà Garanties.cat, i estarà disponible des del mateix 4 de juliol. En aquell moment, la Generalitat iniciarà una gira per uns 200 municipis catalans per explicar tots els detalls de l'1-O.
Garanties. Si féssim un núvol de les paraules més utilitzades en el moment present del Procés, ‘garanties’ seria unes de les que sortiria més grossa.
Garanties és el que tothom demanem al Govern per fer el referèndum, el que passa és que, no ens enganyem, hi ha dues maneres de demanar-l’hi. Una, sabent que el Govern juga aquesta partida amb una mà lligada a l’esquena, i li ha lligat qui podria donar totes les garanties i s’hi nega, que és el govern espanyol. I l’altra manera de demanar-l’hi és, precisament, la dels que es miren el referèndum amb cap ganes que se celebri, perfectament conscients de la inferioritat de la Generalitat, i diuen: “És que, esclar, no té garanties, com podem prometre una cosa que no saben si poden complir”.
En aquest punt, sento que l’ANC, Òmnium, l’AMI, avancen que caldrà una mobilització excepcional, permanent, si volem arribar al referèndum, mentre el govern espanyol va filtrant que el Procés no arribarà a l’ 1-O. Que no hi ha haurà 1-O. Ni tan sols 9-N. Que no volen col·legis oberts, gent fent cues davant les urnes. Així, el referèndum, la possibilitat de celebrar-lo, es pot decidir al carrer, amb la incertesa que un procés massiu, d’aquesta intensitat emocional, es condueixi en pau com fins ara en un territori delicat.
I aquí és on torna la pregunta: “Com poden prometre una cosa que no saben si poden complir?”, amb els riscos que una situació tan incerta comporta? Les respostes:
  • Perquè hi ha una majoria parlamentària a favor. I, per cert, un suport explicitat ahir al Congrés de PNB, Bildu i Units Podem, a part del PDECat i Esquerra Republicana, lògicament.
  • Perquè cap causa de les que han avançat al món s’ha guanyat sense provar-ho. Ningú no concedeix res. Tots els avenços en llibertat civil s’han guanyat amb el necessari suport d’un moviment ciutadà al carrer. ¿O és que tenien alguna garantia els que van lluitar per canviar la llei de desnonaments, o pel matrimoni entre persones del mateix sexe, o per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia? Sense manifestar el desig de canviar, sense protestar davant la falta de diàleg polític i la imposició, l’1-O no serà possible. En la defensa del referèndum de Catalunya hi batega el mateix impuls universal que ha mogut tantes societats a lluitar pels seus drets.
  • Perquè al segle XXI no podem deixar que ens diguin de què podem parlar i de què no. No sé si és possible una mobilització permanent, fins i tot si és desitjable, però sí que sé que és impossible el silenci permanent, silenciar la majoria pel referèndum permanentment, que és el que vol el govern espanyol. I aquesta discussió no es pot silenciar. Mirin el PSC de Girona, que ha dit que no posarà "bastons a les rodes" quan l'Ajuntament col·labori amb el referèndum. "Tenim molt clar que la primera obediència la devem als ciutadans, i des d'una minoria dins l'equip de govern no podem imposar la nostra visió", afirma la primera tinent d'alcalde, la socialista Sílvia Paneque. 
  • Perquè el referèndum és per a tothom. Perquè no es tracta d’imposar res, sinó, precisament, de tot el contrari. Que tothom decideixi. La garantia som tots. Com més gent vulguem el referèndum, més garanties tindrà.
  • Perquè ja venim d’un intent de silenciar-nos inadmissible, que és el de l’Estatut del 2006. Vàrem votar d’acord amb la llei la proposta que ens va fer el Congrés espanyol. Vàrem dir que sí, i vàrem ser derrotats als despatxos per una minoria. I representa que aquell vot tenia totes les garanties.
Volen garanties, que les donin. El contrari és fer com a l’Estatut. “Acceptaré el resultat només si jo guanyo”, ens van dir els que es van carregar totes les garanties


Antoni Bassas
Diari ARA.cat

dimecres, 21 de juny de 2017

Va de les mentides en Infraestructures

L’Estat gira l’esquena a Catalunya

El ministre de Fomento, Íñigo de la Serna, va ser ahir a Catalunya per visitar dues de les obres que el govern espanyol té encallades des de fa anys. De la Serna va recuperar una data ja anunciada pels seus predecessors, el 2020, per a la finalització de l’estació de la Sagrera i va repetir la data que ja havia anunciat Ana Pastor, el 2019, per a l’acabament del tercer tram del quart cinturó. És a dir, va venir a fer-se la fotografia perquè, certament, les dues obres havien estat aturades durant mesos i ara s’han reprès. El ministre no va donar cap bona notícia perquè no hi ha hagut ni el més mínim esforç per recuperar els terminis perduts.

Això, però, no és cap novetat. El govern de la Generalitat va presentar ahir un informe que demostra que l’Estat ha abandonat Catalunya pel que fa a les infraestructures. Basant-se en els convenis per al període 2005-12, les dades són esfereïdores. L’Estat només ha executat un 31% de les infraestructures viàries compromeses i el 26% de les ferroviàries. I estem parlant d’obres com el quart cinturó, el desdoblament de l’N-II, la connexió entre la C-32 i la ronda Litoral o entre l’AP-7 i l’A-2, totes elles claus en el desenvolupament econòmic del territori. En el mateix període, el govern català ha executat el 69% de les obres viàries i el 87% de les ferroviàries.

Les dades venen a demostrar que, contra el que en els darrers dies es vol fer creure des de Madrid, Catalunya, tot i tenir unes competències limitades i, sobretot, una situació econòmica molt complicada, entre altres motius pel seu dèficit fiscal històric, és capaç de complir els seus compromisos. Òbviament, amb un estat propi això encara seria més fàcil.

Font: PuntAvui.cat