dimarts, 15 d’agost de 2017

Demà serem a Gràcia!!!



Si demà a la tarda aneu a passejar per la Festa Major de Gràcia trobareu un munt de carrers que us donaran la benvinguda amb temes diferents i ensenyant-vos la vessant més artística dels  seus veïns.

Hi trobareu també parades de l'ANC, tant de Gràcia com d' altres  Territorials  del Barcelonès
I si us passeu  pel carrer Astúries, al costat del metro de Fontana ens trobareu a la Territorial de Sant Joan Despí.

Si ens voleu conèixer o si ja ens coneixeu i voleu venir-nos a saludar.
Hi serem de 2/4 de 3 a les 9 del vespre.  

Podreu comprar les samarretes de la Diada, marxandatge de la Campanya del SÍ i un munt de coses més.



Ens veiem a Gràcia!!!



Un vot ben revolucionari per l' 1 d'octubre


Les tietes convergents i els avis d'ERC

Madrid torna de vacances assumint que l’executiu de Carles Puigdemont ja no té por. Ni amenaces de tallar l’aixeta del FLA, ni inhabilitacions, ni assalts a l’autogovern ni setges judicials i patrimonials al més pur estil franquista. La 'Fiesta' s’ha acabat i el Govern i el Parlament estan determinats a posar les urnes l’1 d’octubre i a executar-ne el resultat sigui quin sigui. Ni el TC, ni Rajoy, ni Sánchez, ni Rivera ni Iglesias poden impedir-ho. Com a mínim fins al dia del referèndum, en què només els quedarà l’opció, molt improbable, de la violència policial, contra les persones o contra el símbol democràtic de les urnes. El règim del 78 fa molt de temps que ha perdut al carrer, a una banda de la plaça de Sant Jaume –no a l’altra, on Ada Colau continua apostant per la pervivència de la monarquia i la llotja del Bernabéu- i també al Parlament.

I aquesta fermesa insitucional és així perquè ho han dit les urnes, perquè el carrer ha acompanyat, i ha pressionat, els partits compromesos amb el dret a decidir dels catalans. Els ha exigit que, emparats en la legitimitat de les institucions catalanes, executin de forma democràtica aquest dret. La manifestació de Passeig de Gràcia del 2012 i la Via Catalana del 2013 van ser les primeres grans exhibicions d'aquesta força de la societat civil organitzada, capaç de mobilitzar dos milions de persones arreu del país en nom de la independència. Per primera vegada, el gruix del sobiranisme es donava la mà, literalment. Una tieta convergent que havia canviat la roba de mudar de diumenge i el collaret de perles per una samarreta groga s’enllaçava amb un nano, també amb samarreta groga, però que no es vestia amb corbata i pantaló de pinça, sinó amb la samarreta d’activista, bermudes i sandàlies. Famílies senceres arrossegaven cotxets infantils i estelades, gent gran amb mobilitat reduïda veien com la gent els obria pas, adolescents fent-se fotos en grup, parelles, amics, gent sola. D’aquí o de més enllà. De pell blanca, negra o mestissa.

Aquest melting pot és la clau de volta de tot plegat. És el factor incontrolable que Madrid és incapaç d'entendre cinc anys després. De manera que a hores d’ara, l’Estat espanyol, al marge d’intentar fer recular el Govern i el Parlament per la via de les inhabilitacions per sedició i la suspensió de la llei de referèndum i la de transitorietat jurídica, sembla abocat a intentar escampar el terror entre el gruix transversal de ciutadans amb consciència de nació com a intent despesperat de fer fracassar l'1-O. El carrer, la ciutadania, serà la prova de foc. Per a Madrid i per a Catalunya. Si l’Estat estreny el cercle, i això inclou deslegitimar el procés vinculant-lo a suposats episodis violència que no tenen res a veure amb l’1-O, però també inculcar la por a les represàlies, pot aconseguir desmobilitzar una part dels votants, que per cert, també reben missatges negatius de l'òrbita dels Comuns. I pel que fa al Govern i al Parlament, necessitaran tenir el carrer sempre mobilitzat per quan arribin els atacs judicials o policials per intentar aturar el referèndum, a més d'aconseguir una participació prou sòlida el dia del referèndum. No pas perquè la pressió democràtica al carrer faci que l’Estat autoritzi sobtadament el referèndum, sinó per completar l’àlbum de proves internacionals que aquest procés ha estat netament democràtic, pacífic i fet des de baix i no pas fruit d’una dèria d’elits polítiques.

En aquest melting pot independentista, les ‘tietes convergents’ tenen un paper clau. Elles han fet la seva pròpia revolució, passant en temps rècord de trobar en Duran Lleida un home de seny i aplaudir els acords amb gent d’ordre a Madrid, a una opció molt més compromesa amb el futur del país però alhora incerta, en tant que trenca amb l’statu quo, que les ha dut al carrer per participar a la Diada o per aplaudir encausats pel 9N i membres de la mesa del Parlament a les portes del TSJC a les 8 del matí. Les tietes -i també tiets- convergents ja són com els avis i àvies d’ERC, dos col·lectius que tenen a les seves mans el vot més revolucionari l’1 d’octubre i el poder de sortir al carrer. El règim no els podrà presentar a la comunitat internacional com a radicals sense cervell, extremistes violents o comissionistes de la família Pujol. Però el que és segur és que seran un blanc de la campanya de la por.

Gemma Aguilera
Font: El Món.cat

Ja gairebé ho tenim a tocar...

El rellotge del Referèndum

Amb la convocatòria per demà dia 16 de la primera reunió de la mesa del Parlament per part de la presidenta, Carme Forcadell, es pot considerar obert el període de sessions més intens de la vida política catalana, que durarà, en el format actual, fins a l'1 d'octubre, data en què hi ha anunciat el referèndum d'independència de Catalunya. Forcadell, sobre la qual recauen moltes de les mirades, atès que les lleis per les quals ha de transitar el referèndum i la nova legalitat passen obligatòriament per l'hemicicle, ha mogut peça.

I quan l'ha mogut, ha revelat la primera dada informativa del curs: encara que la llei del referèndum va entrar a finals del mes de juliol al registre del Parlament, presentada conjuntament per Junts pel Sí i la CUP, la seva tramitació no es donarà per iniciada el dia 16, ja que no s'ha incorporat a l'ordre del dia d'aquesta reunió. Amb aquest moviment, més tàctic que una altra cosa, el Parlament i el Govern miren d'ajustar al màxim els tres tràmits que inexorablement s'han de produir: la tramitació de la proposició de llei per part de la mesa, l'aprovació pel Parlament i la firma del decret de convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre per part del president Puigdemont i, segurament, de tots els membres del Govern.

Si anem a l'últim referèndum celebrat a Catalunya, el del malastruc Estatut d'Autonomia del 2006, l'aleshores president de la Generalitat Pasqual Maragall el va convocar per al 18 de juny del 2006 i va firmar el decret corresponent just un mes abans, el 18 de maig. Un calendari idèntic portaria el president Carles Puigdemont a firmar el decret de convocatòria el 31 d'agost, comptant que el mes de setembre té 30 dies. En tot cas, la maquinària ha reprès el moviment a un ritme lent, ara per ara, i anirà agafant velocitat cap a la que ha de ser la batalla de totes les batalles: el referèndum de l'1 d'octubre.

José Antich
Font: El Nacional.cat

Per pensar-hi...

Elucubracions d’estiu (2)


Fem un procés singular i únic. De fet, també ho han estat tots els processos d’independència que s’han viscut fins ara, sobretot quan no es deriven de situacions colonials diguem-ne clàssiques. No deixa de ser un procés de canvi al qual podem aplicar una regla d’or vàlida per a tots aquests processos, siguin de la naturalesa que siguin. La regla en qüestió vindria a dir que si som capaços de preveure les principals conseqüències del canvi, sabrem avançar-nos als problemes que genera i, si ho fem bé, convertirem el canvi en una gran oportunitat. Per contra, si els esdeveniments ens sobrepassen, el més probable és que només en puguem treure una part molt petita de les noves possibilitats que se’ns obriran i, en el pitjor dels casos, el canvi seria vist com la causa dels problemes, encara que ja existissin abans de començar-lo. Per això és fonamental saber gestionar l’endemà del canvi.

A hores d’ara, només els més conservadors, anacrònics i immobilistes poden defensar que Catalunya –els catalans– ja estava bé abans de la crisi i que, per viure bé, només cal tornar a generar una situació econòmica com la d’abans. Durant aquests darrers deu anys han aflorat problemes de fons que, en situació de bonança econòmica, o bé passaven desapercebuts o eren menystinguts. Només correm el risc de no resoldre’ls si no els encarem i no portem aquest procés fins al final. I el final no és aconseguir un estat independent en forma de república i prou, sinó construir un nou estat, veritablement nou, que respongui a les exigències del segle XXI, a les necessitats dels seus ciutadans i deixi a les noves generacions un futur ple de possibilitats.

Si més no, sembla que en aparença que no hem donat gaire importància a què farem, com volem que sigui la societat catalana d’ara endavant, i ens hem centrat excessivament en el com, en el mitjà, en l’objectiu de la independència. En tot cas, encara som a temps de posar en marxa el gran debat ciutadà sobre el país que volem. Això ens ajudarà, i molt, a gestionar l’endemà de la proclamació i, de retruc, a fer possible que aquest endemà existeixi i s’assembli molt a com el volem.

S’ha parlat –potser massa– dels aspectes més èpics de l’endemà, del manteniment de l’ordre, de guanyar el carrer, de la desconnexió política, econòmica, emocional… Però potser no s’ha parlat gaire del paper actiu dels ciutadans més enllà d’aquests aspectes diguem-ne immediats. Al meu entendre, la feina més sòlida, de fons, es basa en dos grans eixos: demostrar, des del primer dia, que qui gestiona el país amb solvència i eficiència és la Generalitat; i construir un imaginari col·lectiu que permeti visualitzar que és possible construir el futur somiat, d’equitat, de justícia social, de progrés, de llibertat, d’equilibri amb la natura, de centrar-nos en la recerca de la felicitat…

Gestionar el país des de l’endemà, garantint un funcionament normal de tots els serveis públics, no és gens fàcil, però és perfectament possible si tots hi posem tant com calgui de la nostra part.

L’endemà del referèndum –o la mateixa nit– caldrà proclamar la independència, per poc bé que hagin anat els resultats. No s’hi val a badar. Gestionar-la voldrà dir garantir el funcionament normal del país en tots els nivells i racons, i això dependrà del govern, del parlament, dels ajuntaments i de tots nosaltres. L’endemà, tots a treballar i a preparar la gran festa del cap de setmana següent.

En funció de l’actuació de l’estat espanyol, potser ens caldrà actuar sobre les infrastructures bàsiques –autopistes, aeroport, ports– per deixar ben clar que només aixecarem el blocatge si ho ordena la Generalitat i establim una negociació amb la nostra policia –els Mossos–. I quan arribi final de mes, la Generalitat ha de cobrir les nòmines dels treballadors públics i dels pensionistes. I quan arribi el 30 de gener –la primera data clau del calendari fiscal– les nostres empreses i autònoms han de tenir molt clar que si no ingressen els impostos a la Generalitat, aquesta els els acabarà reclamant, amb les corresponents penalitzacions. Si, a més, la Generalitat ja ha aprovat la llei fiscal que asseguri una rebaixa de l’IVA i de l’IS a totes les empreses del país que s’acullin a la normalització fiscal voluntària, tot serà més fàcil. Fent-ho així, en poc més de tres mesos, el país funcionarà amb plena normalitat econòmica i podrem encarar les eleccions constituents del nou estat.

Disposar d’un estat independent en forma de república, per si sol, no ens garanteix que sabrem construir un país on valgui la pena de viure, però es converteix en l’eina imprescindible per a aconseguir-ho. Alguns hem estat tota la vida, com qui diu, creient-nos (i predicant!) que l’alliberament nacional i el social són indestriables, però aquests darrers anys ens hem adonat que l’un no porta necessàriament a l’altre, sinó que l’un pot servir de motor de l’altre. D’això es tracta ara. No podem dir que fem tard, però sí que hem deixat passar un temps preciós per a fer-ho visible a la majoria dels nostres conciutadans. Ja fa ben bé tres anys que l’ANC va saber teoritzar-ho, però hem estat incapaços de construir un projecte que permetés d’implicar en aquest procés de transformació tots els ciutadans catalans que, amb independència o sense, volien treballar per fer possibles els grans canvis que la nostra societat necessita per a sobreviure, primer, i per a progressar, després. Només és qüestió de temps que s’adonin que això tan sols és possible amb la independència.

Encara hi som a temps, segur. Un projecte com el del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, impulsat per Exigents.cat, pot ser el catalitzador de totes aquestes aspiracions i propostes per al país que volem, però, sobretot, és el marc idoni per a assegurar que és la societat catalana mateixa que definirà el futur que vol a partir del 2 d’octubre, sense condicionants ni tuteles de cap entitat, partit, organització o institució que tingui cap relació amb l’statu quo actual.

Tot sembla dissenyat perquè coincideixin en el temps –un mes amunt o un mes avall– la formació del nou parlament constituent i la cloenda del congrés. Un congrés que ha d’aportar el material necessari perquè la ponència constitucional –esperem que mixta– pugui elaborar en un temps rècord una proposta de constitució que realment respongui a les necessitats d’una societat avançada, europea i amb un projecte de futur.

No podrem evitar que els derrotistes de sempre mantinguin, sense vergonya, la seva cantarella sobre un procés sense rumb i amb contradiccions constants, però després de més de vuit anys de procés, podrem mirar enrere i veurem un gràfic en què bona part del temps haurem seguit el guió previst i haurem marcat el ritme, mentre l’estat espanyol –amb més orgull i supèrbia que no poder real– haurà anat a remolc. El futur es construeix en positiu!

Pere Pugés
Cofundador de l'ANC
Font: Vilaweb.cat

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ull viu i orelles netes....


Elucubracions d’estiu (1)

He de confessar que quan vaig sentir per primera vegada el vice-president Junqueras dient i repetint ‘com sempre’, no em va agradar gens, però sigui perquè de tant sentir-ho ja m’hi he acostumat o bé perquè he acabat entenent les raons que justifiquen aquest missatge, clarament publicitari i tranquil·litzador, finalment no solament l’accepto sinó que fins i tot l’adopto (amb el permís de l’autor, espero!).

Per arribar a l’endemà de l’1 d’octubre amb el referèndum fet i poder encetar l’etapa més complexa de tot el procés, crec que la societat civil activa –representada sobretot per l’ANC– haurem de prendre el protagonisme de nou i, en la mesura que es pugui, ho haurem de fer com sempre.

Tal com està el pati, tot sembla indicar que la veritable recta final d’aquesta cursa d’obstacles començarà d’aquí a ben poques setmanes. El primer pas –com sempre– el donarà, molt probablement, el Parlament de Catalunya, convocant i fent el primer ple postvacances en què es tractarà de la llei del referèndum. L’estat espanyol, acostumat a actuar de manera reactiva (que té molt a veure amb ‘reaccionària’), respondrà també com sempre suspenent el previsible acord i inhabilitant –per la via exprés– tots els qui ja estaven avisats de què els passaria si anaven per aquest camí. Que siguin tots o només uns quants és poc substancial. Importa que aplicaran la inhabilitació exprés, que per això la van fer. I és això que acabarà essent important. No importa el nombre d’inhabilitats, sinó la manera com ho faran i la resposta que hem de donar-hi.

Una setmana després, o potser una mica més perquè amb tanta nova jurisprudència que va generant el Tribunal Constitucional espanyol no tenim precedents que ens permetin d’ajustar els terminis, el Parlament de Catalunya hauria de respondre convocant i fent un nou ple, que hauria de comptar amb la presència i intervenció dels inhabilitats. I llavors, com haurà de respondre el rival? Li queden forces –arguments legals– per a respondre com sempre o haurà d’apujar un nivell més la seva estratègia? Potser pensen que en tindran prou que els seus partits no assisteixin a aquesta sessió, al·legant que haurà estat convocada de manera irregular, però no podran obviar que hi haurà més de la meitat dels diputats presents i la sessió podrà començar amb tota la legitimitat democràtica.

No podran resistir-ho. El més probable és que el seu orgull –ja molt ferit– i la seva supèrbia –sempre intacta– els portin a intentar detenir els insurgents, si més no per desallotjar-los dels escons, o bé els detindran de nit i a casa seva (en tenen molta experiència!), tot i que ho hauran de fer a posteriori, després de declarar nuls, novament, els acords presos pel parlament. Si, per una vegada, la seva intel·ligència supera la seva supèrbia, és possible que no ens ho posin tan fàcil i actuïn d’una altra manera (que no sé preveure i que em sorprendria moltíssim, però menystenir l’adversari és la causa principal de la majoria de derrotes inesperades).

Sigui com sigui, el nostre objectiu no pot ser sinó fer i mantenir la convocatòria oficial del referèndum anunciat per a l’1 d’octubre i fer-lo en unes condicions de màxima normalitat democràtica. El seu objectiu també queda molt clar: impedir que es faci o, en el pitjor dels casos, impedir que la jornada es desenvolupi amb normalitat democràtica. Tot plegat, evidentment, ho faran amb la cobertura de les seves lleis i ho justificaran per raons d’estat i, si cal, fent servir les clavegueres per a donar les culpes a ‘grupos de incontrolados‘ i rentar-se’n les mans. Nosaltres hem de mantenir el cap fred i no caure en el parany de les provocacions.

Tornats de vacances, el primer dia clau serà el del debat i aprovació de la llei de referèndum. El segon dia clau serà la sessió plenària del parlament posterior a la inhabilitació exprés dels nostres representants. I si ho fem bé, no caldran més dies clau. En tots dos casos, només imagino la societat civil activa i organitzada fent el paper de sempre. Haurem d’omplir els carrers per on s’entra al parc de la Ciutadella per deixar constància que volem que s’aprovi aquesta llei i que no admetem la ingerència de l’estat espanyol per a impedir que els nostres representants exerceixin les seves funcions. I ho hem de fer com sempre, amb una concentració massiva, pacífica, respectuosa amb els representants de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, sense intimidar-los i assegurant que cap d’ells no se sentirà coaccionat en el lliure exercici de la seva responsabilitat. Ens tocarà estar amatents i prou. La nostra presència ha de ser suficient per a impedir que al govern espanyol li passi pel cap d’accedir al nostre parlament per aturar res ni per detenir ningú.

Fer-ho d’aquesta manera és fer com sempre ha fet l’ANC. No ens calen accions d’altra mena. En tot cas, hem de preveure que les clavegueres de l’estat vulguin provocar aldarulls en aquestes concentracions, per desacreditar-nos. Haurem de mantenir la calma i, en tot cas, estar atents a les recomanacions dels organitzadors.

Si sabem demostrar al món sencer que és la Generalitat, que som nosaltres, els qui defensem l’ordre i no caiem en cap provocació, haurem assegurat que el dia 1 d’octubre tindrem referèndum. El referèndum que es preveia en la declaració fundacional de l’ANC i en el seu primer full de ruta. I alhora, haurem ofert a tots els demòcrates del nostre país les darreres raons per a participar en el referèndum i decidir, entre tots, el nostre futur col·lectiu.

Potser no passa res cap dels dos dies perquè haurem actuat de manera preventiva, i llavors al govern espanyol només li quedaran tres darreres jugades, una mica desesperades però encara vàlides: impedir que les urnes arribin als seus llocs de destinació –o, si més no, una part significativa de les urnes–, provocar aldarulls el mateix 1 d’octubre o, ja posteriorment, passar a l’ofec econòmic de la Generalitat per a intentar la revolta dels funcionaris i de les empreses adjudicatàries de béns i serveis. Cal tenir ben preparats els remeis contra aquestes actuacions. En tot cas, poden ser objecte d’unes altres elucubracions d’estiu.

Pere Pugés
Co-fundador de l' ANC
Font: Vilaweb.cat

La Diada del SÍ




Recordeu....


Tot allò que cal saber de la Diada del Sí

Inclòs el vídeo explicatiu de com ho farem....

Per si algú té algun dubte...
i recordeu que ens hi hem d'inscriure. Si encara no ho heu fet podeu fer-ho clicant el següent enllaç:
Inscripcions

diumenge, 13 d’agost de 2017

#SíésFutur


Omplim Catalunya amb el Sí.
 Ens ajudes a aconseguir el repte de penjar 500.000 domassos ? Perquè #Referèndumésdemocràcia i #SíésFutur


I com altres pobles i ciutats, a Sant Joan Despí també ho hem d'aconseguir!!!